====== Els Verps en Llengua Valenciana ======

El present manual és la proposta normativa de la RACV per a la flexió dels verps en valencià elaborat a partir dels criteris aprovats per la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes:

  * {{:documents:elsverps.pdf|Els Verps en Llengua Valenciana i la Seua Flexió. Juli Amadeu Àrias i Burdeos. 1a. Ed.}}

\\

===== Criteris per a la flexió verbal =====

**Criteris per a la flexió verbal en llengua valenciana**, aprovats per la //Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana// per a l’us de l’idioma valencià, a proposta de l’Acadèmic de Número i Director de dita Secció, En **Voro López i Verdejo**, en les sessions del 24 de giner, 28 de febrer, 28 de març i 23 de maig de l’any 2006.

**ELS VERPS APAREIXEN PER ORDE DE PREFERÈNCIA PER A L’ESTÀNDART VALENCIÀ:**

==== Pretèrit perfecte simple d’indicatiu ====

^Pret. Perfecte Simple (1)  ^Pret. Perfecte Perifràstic (2)  ^Pret. Perfecte Perifràstic (3)^
|ALCÍ   |VAIG ALÇAR  |VAIG ALÇAR  |
|ALÇARES  |VARES ALÇAR  |VAS ALÇAR  |
|ALÇÀ  |VA ALÇAR  |VA ALÇAR  |
|ALÇÀREM  |VÀREM ALÇAR  |VAM ALÇAR  |
|ALÇÀREU  |VÀREU ALÇAR  |VAU ALÇAR  |
|ALÇAREN  |VAREN ALÇAR  |VAN ALÇAR  |

(1) Pret. Perfecte Simple: esta flexió analítica és cronològicament la primera
i clàssica. Mostra una conjugació completa i pura sense recórrer a la
perífrasis. Es manté viva en les zones centrals del valencià i en les terres
del Vinalopó((Sanchis Guarner, M. Gramàtica Valenciana. Ed. Torre. Valéncia 1950. Pàg. 34: //“en la llengua culta escrita es sol donar preferència al perfecte simple”//.)).

(2) Pret. Perfecte Perifràstic: esta flexió sintètica és cronològicament posterior
a la simple. És una forma molt més pobra i senzilla ya que el verp que es
conjuga apareix sempre en infinitiu. Esta forma està prou estesa per terres
valencianes.

(3) Pret. Perfecte Perifràstic: esta flexió sintètica i sincopada té menys
tradició((Renat i Ferris, G. La Conjugació dels Verbs en Valencià. Ed. Castellonenca de Cultura. Castelló 1933. Pàg. 12. Ya en 1933 Guillem Renat dia que: //“Aquestes formes sincopades són poc usades. A la Ciutat de València hom prefereix les formes correctes vàrem, vàreu, varen i vares”//.)).

Les formes que s’adopten per a l’estàndart valencià són la 1 i 2, per est
orde.

==== Pretèrit imperfecte d’indicatiu ====

^Pret. Imperfecte (1)  ^Pret. Imperfecte (2)  ^
|ALÇARA  |ALÇÀS  |
|ALÇARES  |ALÇASSES  |
|ALÇARA  |ALÇÀS  |
|ALÇÀREM  |ALÇÀSSEM  |
|ALÇÀREU  |ALÇÀSSEU  |
|ALÇAREN  |ALÇASSEN  |

(1) Esta és una forma genuïna i, llevat d’una estreta franja septentrional,
és l’única coneguda i reconeguda pels valenciaparlants. Serà l’única utilisada
en l’estàndart valencià, considerant la (2) com a arcaica i molt dialectal en
la llengua moderna.

==== Present d’indicatiu i subjuntiu dels verps incoatius de la 3ª conjugació ( –ir) ====

^Present d’indicatiu (1)  ^Present d’indicatiu (2)  ^
|PATIXC  |PATESC  |
|PATIXES  |PATEIXES  |
|PATIX  |PATEIX  |
|PATIM  |PATIM  |
|PATIU  |PATIU  |
|PATIXEN  |PATEIXEN  |

^Present de subjuntiu (3)  ^Present de subjuntiu (4)  ^
|PATIXCA  |PATESCA  |
|PATIXQUES  |PATESQUES  |
|PATIXCA  |PATESCA  |
|PATIM  |PATIM  |
|PATIU  |PATIU  |
|PATIXQUEN  |PATESQUEN  |

(1) Esta flexió és hui l’única forma existent per al valencià. No es deu a
cap de castellanisació, és clàssica i serà l’única utilisada en l’estàndart
valencià. La forma //patixc// respon a la pronunciació valenciana((Algunes flexions valencianes donen la forma “//patisca//”, pero esta forma és inexistent en terres valencianes, de fet M. Sanchis Guarner ni la nomena en la seua gramàtica adés citada.)).

(2) Esta flexió era utilisada pels clàssics en la llengua lliterària o antiga.
Hui és una flexió inexistent en la parla valenciana; resulta estranya i aliena
als parlants i no s’utilisarà en l’estàndart valencià.

(3) Les formes com ara //patixca, patixques, patixca, patixquen// són les
pròpies de la fonètica valenciana i són en conseqüència les pròpies de
l'estàndart valencià.

(4) Vore (2).

==== Imperatius en –am, –au o –em, –eu dels verps de la 2ª i 3ª conjugació (–ar, –er) ====

^Imperatiu (1)  ^Imperatiu (2)  ^
|REP (TU)  |REP  |
|REBA (ELL/ELLA)  |REBA  |
|REBAM (NOSATRES)  |REBEM  |
|REBAU (VOSATRES)  |REBEU  |
|REBEN (ELLS/ELLES)  |REBEN  |

(1) Estes formes en //–am//, //–au//, són clàssiques i prou generalisades en valencià.
Són formes clarament imperatives i tenen la ventaja de diferenciar el present
d’indicatiu del present de subjuntiu, que segons les formes (2) es confonen:
//rebem, rebeu// poden ser tant present d’indicatiu com present de subjuntiu.
Les formes (1) seran les de l’estàndart valencià((Sanchis Guarner, M. Gramàtica Valenciana. Ed. Torre. Palma de Mallorca, 1950. Pàg 34: “//També són admissibles les formes –am, –au, les quals predominen en els textos clàssics: «No tingau tal error» Tirant c. 145. «Vós no sirvau, siau servida» Spill 6002. «Vos suplic que consentau sens nengun dubte» Vita Chr. C. 32//”.)).

==== Pretèrit imperfecte d’indicatiu de verps com: dir, traure, caure, vore, fer, jaure, riure ====

^Pret. Imperfecte (1)  ^Pret. Imperfecte (2)  ^
|RIA / DIA  |REYA / DEYA  |
|RIES / DIES  |REYES / DEYES  |
|RIA / DIA  |REYA / DEYA  |
|RÍEM / DÍEM  |RÉYEM / DÉYEM  |
|RÍEU / DÍEU  |RÉYEU / DÉYEU  |
|RIEN / DIEN  |REYEN / DEYEN  |

(1) Estes formes són generals per al valencià i no són formes castellanisades,
seran les pròpies de l’estàndart valencià.

Els verps: //caure, traure, jaure// i //vore//, tenen per distintes comarques
valencianes tres formes (//traure: trea, traïa, treya; vore: vea, veïa, veya//,
etc.). La 1ª i la 2ª són les formes més vives i recomanables (//trea// i //traïa//).
La 3ª (//treya//) és la forma antiga per al valencià i hui viva només en algunes
localitats.

La segona forma és molt utilisada: //yo veïa, yo traïa, yo caïa, yo jaïa//, i pot
conviure en la primera: //yo vea, yo trea, yo quea, yo gea//.

Acceptant les segones formes propostes, estos verps deixen de ser excepcions
i seguixen la conjugació normal d’este temps com ara: //cloïa, cabia, batia,
confonia, cosia, creïa...//

(2) Esta flexió només existix en alguna zona valenciana per a quatre verps
com: //caure, traure, jaure// i //vore//, pero no és d’us general. Per ad estos verps
pot acceptar-se, com a segona opció, la flexió (2) i per als atres la (1).

==== Present d’indicatiu i subjuntiu sense increment de verps com: llegir, vestir, afegir, engolir, teixir, mentir... (són purs, no incoatius) ====

^Present d’indicatiu (1)  ^Present de subjuntiu (2)  ^
|LLIGC  |LLIGGA  |
|LLIGES  |LLIGGUES  |
|LLIG  |LLIGGA  |
|LLEGIM  |LLIGGAM  |
|LLEGIU  |LLIGGAU  |
|LLIGEN  |LLIGGUEN  |

(1), (2) La forma sense increment incoatiu és l’única forma pròpia del
valencià, a on estos verps són purs. No s’han d’utilisar formes en increment
en l’estàndart valencià((S’hauria de tindre en conte que Enric Valor en la seua Flexió Verbal dona formes en increment incoatiu, pero les dona en segon lloc. Valor, E. La Flexió Verbal. Ed. 3 i 4. Valéncia 1990.)). Les formes en increment incoatiu no existixen en
valencià i solen escoltar-se en terres valencianes en boca de castellaparlants
que s’incorporen a l’idioma i les creuen incoatives quan en realitat no ho
són.

Les formes que reproduïm són les valencianes generals i conviuen en unes
atres més vulgars com: //llixca, llixques//, etc. que no cal acceptar.

==== Infinitius ====

Per ser les formes actuals valencianes s’ha d’utilisar la forma (1) dels
següents infinitius:

^Infinitiu (1)  ^Infinitiu (2)  ^
|SER  |ÉSSER  |
|TINDRE  |TENIR  |
|VINDRE  |VENIR  |
|VALDRE  |VALER  |
|VORE  |VEURE  |
|UNFLAR  |INFLAR  |
|CABRE  |CABER  |
|DEFENDRE  |DEFENSAR  |

La forma (2) sol ser arcaica i en algun cas hui dialectal en la llengua
valenciana.

==== Aspectes puntuals de la flexió ====

  * **Dir**

La 2ª persona del singular de l’imperatiu del verp dir coneix en valencià
dos formes: //dis// i //digues//, i abdós són aptes en un estàndart valencià.

  * **Voler**

La 1ª persona del present d’indicatiu pot ser //vullc// o //vull//.

^Present de subjuntiu (1)  ^Present de subjuntiu (2)  ^
|VULLGA  |VULLA  |
|VULLGUES  |VULLES  |
|VULLGA  |VULLA  |
|VULLGAM  |VULLAM  |
|VULLGAU  |VULLAU  |
|VULLGUEN  |VULLEN  |

(1) Esta flexió és la valenciana actual. Estes formes són les pròpies de
l’estàndart valencià.

(2) Estes formes són les de la llengua clàssica o antiga, hui completament
desaparegudes en terres valencianes.

^Imperatiu (1)  ^
|VOL / VULLGUES  |
|VULLGA  |
|VULLGAM  |
|VULLGAU  |
|VULLGUEN  |

(1) Estes formes són les valencianes actuals i generals i són les estàndarts.

  * **Ser**

La 3ª persona del singular del present d’indicatiu:

|ERES (1)  |EST (2)  |

(1) Esta forma, possiblement presa del castellà “//eres//” o creada per analogia
en formes com, //era, eres, érem, éreu, eren//, és l’única existent per al valencià
actual.

(2) La forma //est// és la clàssica i hui arcaica.

S’utilisarà en l’estàndart la forma //eres// pel seu us exclusiu en terres
valencianes. La forma clàssica valenciana //est// es pot utilisar excepcionalment
en llenguage poètic

La 3ª persona del singular del pretèrit perfecte simple:

|FON (1)  |FUI (2)  |

(1) La forma valenciana clàssica i viva és //fon//. (2) Es tracta de la forma
antiga de la 1ª persona i és un arcaisme inexistent a hores d’ara. S’accepta
//fon// per a la 1ª i 3ª persona del singular i s’elimina //fui// per a la 1ª del singular.

  * **Morir**

La 1ª persona del singular del present d’indicatiu:

|MUIC (1)  |MORC (2)  |

(1) La forma valenciana més general és //muic//, i la forma //morc// és molt
dialectal. La forma estàndart és //muic//. La forma //muir// que algun gramàtic
dona per al valencià és inexistent en terres valencianes.

^Present de subjuntiu (1)  ^
|MUIGA  |
|MUIGUES  |
|MUIGA  |
|MUIGAM / MORIM  |
|MUIGAU / MORIU  |
|MUIGUEN  |

(1) Esta és una de les flexions més utilisades pel valencià i ha de ser
l’estàndart, si be n’hi ha unes atres.

Les formes //morim, moriu//, de la 1ª i 2ª persona del plural, són també pròpies
del valencià.

^Imperatiu (1)  ^Imperatiu (2)  ^
|MOR  |MUIR  |
|MUIGA  |MUIRA  |
|MUIGAM / MORIM  |MORIM  |
|MUIGAU / MORIU  |MORIU  |
|MUIGUEN  |MUIREN  |

(1) Esta flexió és la valenciana més general i és l’estàndart.

(2) La 1ª, 2ª i 5ª forma són pròpies de la llengua antiga i no estan vives en
cap de lloc.

  * **Dur**

^Present d’indicatiu (1)  ^Present d’indicatiu (2)  ^
|DUS  |DUUS  |
|DU  |DUU  |

^Imperatiu (3)  ^Imperatiu (4)  ^
|DUS (TU)  |DU (TU)  |

Les úniques formes vives hui en llengua valenciana són la (1) i la (3). Es
prescindix de les formes arcaiques (2) i (4).

  * **Haver**

^Present d’indicatiu (1)  ^
|HE  |
|HEM / HAVEM  |
|HAS  |
|HEU / HAVEU  |
|HA  |
|HAN  |

(1) Les formes de la 1ª i 2ª persona del plural //havem, haveu//, són acceptables
per etimològiques i clàssiques, si be //hem, heu//, són més generals i
recomanables. Hi ha una tendència vulgar que substituïx la 1ª persona del
singular //he//, la 1ª del plural //hem// i la 2ª del plural //heu//, per //ha, ham, hau//,
respectivament; açò és una pronunciació coloquial que no ha de passar a
la llengua escrita.

  * **Omplir**

Hi ha una certa tendència entre els nous parlants que s’incorporen a la
llengua a utilisar en lloc del verp //omplir//, el verp inexistent en valencià
“//plenar//”, segurament per influència del castellà “//llenar//” i de l’adjectiu
//ple, plena, plens, plenes//.

Hem de recordar que el participi de //omplir// és //omplit, omplida, omplits,
omplides//, pero es substituïx per l’adjectiu //ple, plena, plens, plenes//, segons
l’us general en tot el territori valencià.

  * **Perdre i la velarisació**

^Present d’indicatiu (1)  ^Present d’indicatiu (2)  ^
|PERC  |PERT  |

(1) La //–d–// del radical verbal ha segut canviada en tot el valencià per la //–c//
morfemàtica i característica en valencià de la 1ª persona del singular del
present d’indicatiu.

(2) Forma etimològica hui inexistent i que ha donat pas a la forma //perc//,
evitant la confusió que es donava entre la 1ª i la 3 persona del singular: //yo
pert, ell pert//, per lo qual s’ha d’usar esta forma (1).

No són acceptables les formes velarisades de la 1ª i 2ª persona del plural:
//perguem, pergueu//, per les correctes //perdem, perdeu//.

^Pret. Perfecte d’indicatiu (1)  ^Pret. Perfecte d’indicatiu (2)  ^
|PERGUÍ  |PERDÍ  |
|PERGUERES  |PERDERES  |
|PERGUÉ  |PERDÉ  |
|PERGUÉREM  |PERDÉREM  |
|PERGUÉREU  |PERDÉREU  |
|PERGUEREN  |PERDEREN  |

^Present de Subjuntiu (1)  ^Present de Subjuntiu (2)  ^
|PERGA  |PERDA  |
|PERGUES  |PERDES  |
|PERGA  |PERDA  |
|PERGAM  |PERDAM  |
|PERGAU  |PERDAU  |
|PERGUEN  |PERDEN  |

^Pret. Imperfecte de subjuntiu (1)  ^Pret. Imperfecte de subjuntiu (2)  ^
|PERGUERA  |PERDERA  |
|PERGUERES  |PERDERES  |
|PERGUERA  |PERDERA  |
|PERGUÉREM  |PERDÉREM  |
|PERGUÉREU  |PERDÉREU  |
|PERGUEREN  |PERDEREN  |

^Imperatiu (1)  ^Imperatiu (2)  ^
|PERGAM  |PERDAM  |
|PERGAU  |PERDAU  |

(1) Estes formes velarisades són el resultat de l’influència eixercida per la
1ª persona del singular del present d’indicatiu //yo perc// en la formació dels
atres temps de la flexió. Els temps afectats per esta velarisació són el present
d’indicatiu, perfecte d’indicatiu, present de subjuntiu, imperfecte de subjuntiu
i imperatiu. En el cas del verp //perdre// són acceptables totes les formes
velarisades per haver-se generalisat, continuant com a segona opció les no
velarisades, encara que estes últimes tinguen tradició clàssica.

No obstant, la velarisació no afecta per igual a tots els verps; per eixemple,
en el verp //morir//, que hem vist adés, la velarisació afecta a la 1ª persona del
present d’indicatiu //yo muic// i al present de subjuntiu //yo muiga//... pero en
l’imperatiu i en el perfecte de subjuntiu coexistixen les formes no velarisades
en les velarisades, que encara no han fet desaparéixer a les primeres: //morim
/ muigam, moriu / muigau per a l’imperatiu, i morí, morires, morí, morírem,
moríreu, moriren / muiguí, muigueres, muigué, muiguérem, muiguéreu,
muigueren//, en el perfecte d’indicatiu. En este cas són preferibles les no
velarisades.

En el verp //vendre// la velarisació no s’ha consagrat tampoc al cent per cent
ni ha fet desaparéixer les formes no velarisades. En este cas no són acceptables
les formes velarisades de la 1ª i 2ª persona del plural del present d’indicatiu
//venguem, vengueu//, l’única forma acceptable en l’estàndart és //venem, veneu//.

Per contra, en el present de subjuntiu les formes velarisades han fet
desaparéixer a les no velarisades: //venga, vengues, venga, vengam, vengau,
venguen//, formes estàndarts i no les hui inexistents: //vena, venes, vena//.

Coexistixen les formes velarisades i no velarisades en l’imperfecte de
subjuntiu i perfecte d’indicatiu: //venera, veneres, venera, venérem, venéreu,
veneren//, front a //venguera, vengueres, venguera, venguérem, venguéreu,
vengueren//, i //vení, veneres, vené, venérem, venéreu, veneren//, front a //venguí,
vengueres, vengué, venguérem, venguéreu, vengueren//. En estos casos són
preferibles les formes pures o no velarisades //venera//... i //vení//...
En el cas de la velarisació, el criteri general a seguir és utilisar les formes
velarisades quan estes han fet desaparéixer a les no velarisades i en els
casos en que coexistixen les dos formes, utilisar preferiblement la no
velarisada en l’estàndart valencià.

  * **El gerundi i la velarisació**

La velarisació, per analogia en el radical de la primera persona del singular
del present d’indicatiu, ha afectat a la majoria dels gerundis. Esta velarisació
no és acceptable en un estàndart valencià puix les formes pures estan vives
i molt esteses.

La formació del gerundi es farà seguint la regla general d’afegir la terminació
//–ant// al radical dels verps del primer grup acabats en //–ar//; //–ent// als verps del
segon grup acabats en //–er// / //–re// / //–r//; i //–int// als del tercer grup acabats en
//–ir//:

^Estàndart  ^Dialectal  ^
|ESTANT  |ESTIGUENT O ESTAGUENT  |
|CAENT  |CAIGUENT  |
|PODENT  |POGUENT  |
|VALENT  |VALGUENT  |
|CORRENT  |CORREGUENT  |
|RIENT  |RIGUENT  |
|HAVENT  |HAGUENT  |
|SENT  |SIGUENT  |
|CREENT  |CREGUENT  |
|TENINT  |TINGUENT  |
|TRAENT  |TRAGUENT  |
|VENINT  |VINGUENT  |
|VEENT  |VEGUENT O VEGENT  |
|DIENT  |DIGUENT  |
|COLLINT  |CULLGUENT  |
|COSINT  |CUSGUENT O CUSQUENT  |
|DORMINT  |DORGUENT  |
|EIXINT  |IXQUENT  |
|LLEGINT  |LLIGGUENT  |
|MORINT  |MUIGUENT  |
|OBRINT  |OBRIGUENT  |
|OMPLINT  |OMPLIGUENT  |
|RENYINT  |RINYGUENT  |
|DUENT  |DUGUENT  |