====== Estàndart Oral Valencià ======

**Estàndart Oral Valencià**, acordat per la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la
RACV per a l’us de l’idioma valencià, a proposta de l’Acadèmic **Voro López i Verdejo**, en
les sessions del 20 de setembre, 3 i 18 d’octubre, i 7 de novembre de l’any 2000.

===== I – VOCALISME =====

==== 1. Vocals Tòniques ====

El sistema vocàlic tònic del valencià presenta sèt vocals:

|a  |(mà)  |
|e  |(fe)  |
|e  |(mel) [ę]  |
|i  |(fill)  |
|o  |(tot)  |
|o  |(por) [ǫ]  |
|u  |(fum)  |

La perfecta realisació fonètica i diferenciació entre vocals obertes i tancades és fonamental en
la llengua estàndart oral.

=== 1.1 Regles generals d’obertura ===

== 1.1.1 Regles de la E oberta [ę] ==

a. Quan a la //e// tònica li seguixca una //i// en la sílaba següent:
//geni, premi, misteri, epidèrmic, endèmic...//

Solament s’exceptuen estes paraules:
//Valéncia, Dénia, série, béstia, sério/a, séquia, sénia, sépia, ténia, iglésia// i //església//.

b. Quan la //e// tònica vaja seguida, en la sílaba següent, per una //u//:
//crèdul, mèdula, perpetu, pèrdua...//

c. Quan la //e// tònica vaja seguida per alguna de les següents consonants o grups:

  * e + rr: //guerra, serra, ferro, verro...//
  * e + r + consonant que no siga labial (m, p, b) o velar (k, g): //inversa, vert, merla, infern, caterva...//
  * e + consonant labial (m, p, b), llevat de //Josep//, //eixemple// i //Pep//; en tots els atres casos és tancada: //fem, ceba, cep...//
  * e + x [ks]: //nexe, text, pretext, sext...//
  * e + l: //tela, mel, empelt, Elig//, llevat de: //armela// que es pronuncia en la //e// tancada.
  * e + ct/pt (-ect-, -ept-): //objecte, precepte, recepta, insecte...//

d. En el diftonc decreixent //eu//, quan la //u// procedix de la vocalisació de //-d-, -e-// o //-ty-// llatines, sent la //e// breu en llatí vulgar:

|peu  |(peděm)  |
|dèu  |(děcem)  |
|preu  |(prětǐum)  |

pero també tenim casos de //e// tancada:

|creure  |(credĕre)  |
|creu  |(crŭce)  |

e. Hi ha una certa correspondència entre el valencià i el castellà. Quan nosatres tenim una //e//
oberta, el castellà sol tindre //ie//:

|terra  |tierra  |
|obert  |abierto  |
|mel  |miel  |
|sèt  |siete  |

encara que açò no és absolut, hi ha excepcions:

|guerra  |guerra  |
|pèl  |pelo  |
|verge  |virgen  |
|perla  |perla  |
|concepte  |concepto  |

f. Els numerals cardinals //dèsset// (//děcem-sěptem//) i //dèneu// (//děcem-nŏven//) presenten la
peculiaritat que tant la //e// tònica com l’àtona són obertes. Les formes //dènou//, //dènau//, i //dèneu// en la segona //e// tancada són dialectals en valencià.

== 1.1.2 Regles de la O oberta [ǫ] ==

a. Quan la //o// tònica vaja seguida, en la sílaba següent, d’una vocal //i//:
//prosòdia, hidrofòbic, oli, odi...//

b. Quan la //o// tònica vaja seguida per una //u// en la sílaba següent:
//sòcul, mòdul, monòcul, lòbul, glòbul...//

c. Tindrem una //o// oberta quan en llatí hi ha un diftonc //au// o una //o// (o breu). Quan nosatres
tenim una //o// oberta, el castellà sol tindre //ue//. La correspondència en este cas en el castellà és major que en el cas de la //e// oberta:

^llatí //au//...  ^ǫ (valencià)  ^ọ (castellà)  ^
| |pobre  |pobre  |
| |cosa  |cosa  |
| |poc   |poco  |
| |tesor  |tesoro  |
| |or  |oro  |
^llatí //ŏ//...  ^ǫ (valencià)  ^ọ (castellà)  ^
| |nou  |nuevo  |
| |roda  |rueda  |
| |coll  |cuello  |
| |sol  |suelo  |

no obstant, podem trobar casos de //o// oberta en valencià que tenen //o// tancada en castellà i no //ue//:

|home  |hombre  |
|nom  |nombre  |

d. En el diftonc decreixent //ou//, quan la //u// ve de la vocalisació d’una d’estes consonants o grups llatins //-v-, -ce-, -g-, -b-, -ty-//:

|moure  |(mŏvěre)  |
|còure  |(cŏcěre)  |
|jou  |(iǔgu)  |
|roure  |(rǒbǒre)  |
|pou  |(pǔtěu) (la forma [pọu] en //o// tancada és una pronunciació dialectal)  |
|bou  |(bǒve)  |

e. Generalment tenim //o// oberta, quan la //o// tònica va seguida per una consonant que no siga
labial (b, m, p):
//agrònom, ogre, taronja, teòlec, hipòdrom, osteòtom...//

pero tenim paraules en //o// + labial que presenten la //o// oberta:
//nom, fenomen, moble, poble, obra, canelobre...//

==== 2. Vocals Àtones ====

El sistema vocàlic àton del valencià presenta cinc vocals: a, e, i, o, u.

a. El valencià no neutralisa mai les vocals //o// i //e// àtones, és dir, no confon la //o// àtona en //u//, ni la //a//, //e// àtones en //ẹ// com succeïx en alguns dialectes catalans.

b. La //e// àtona inicial de paraules escomençades per //eix-, em-, en-, es-// (eixir, embut, entendre, escala) tendix a pronunciar-se //a// (aixir, ambut, antendre, ascala). Açò és propi de registres informals i no és acceptable en un estàndart oral.

En independència de l’etimologia gàlica direm //embaixada// i //embaixador//, com feen
molts dels nostres clàssics i com fan els parlants valencians que no canvien la //e// àtona inicial
per //a//, i no pronunciarem ni escriurem //ambaixada// o //ambaixador//.

c. Són inadmissibles assimilacions i dissimilacions com //dicidir// per //decidir//, //vegilar// per
//vigilar//, //viritat// per //veritat//, //elictricitat// per //electricitat//, //calandari// per //calendari//, //medecina// per
//medicina//, //vesita// per //visita//...

d. No s’admet la caiguda de //a// o //e// per contacte en //r//: //v’ritat//, per //veritat//, //c’ranc// per //carranc//, //saf’reig// per //safareig//, //alc’ria// per //alqueria//. No obstant, la forma //fredat// s’ha generalisat en valencià eliminant la forma //feredat// que podem considerar arcaica.

e. Es pronunciarà segons l’etimologia, la documentació clàssica valenciana i la tradició oral:
//ampar// (*imparare), //jaure// (iacere), //llançar// (llancěare), //nadar// (natā̄re), //nàixer//
(nascěre), //traure// (trahěre) i derivats, i no //empar//, //jeure//, //llençar//, //nedar//, //néixer//, //treure//, i derivats.
                 
Igualment es pronunciarà per tradició i segons la documentació clàssica valenciana,
encara que no tan etimològiques o d’etimologia incerta:
//arrancar, charrar, llauger, maravella, resplandor, sancer// i derivats, i no
//arrencar, cherrar, lleuger, meravella, resplendor, sencer// i derivats.

La forma //Micalet//, diminutiu de //Miquel// (Michael) és la popular, tradicional i general i
aixina s’haurà de pronunciar i no //Miquelet//.

f. Es respectarà la distinció característica del valencià que diferencia entre el sufix masculí
//–iste// i el femení //–ista//:

^MASCULÍ  ^FEMENÍ  ^
|//artiste//  |//artista//  |
|//comuniste//  |//comunista//  |
|//dentiste//  |//dentista//  |

Igualment es manté la forma masculina //–iste// en aquelles paraules que no tenen femení
com //Batiste//.

g. No s’admet el tancament de //e// en //i// per contacte en una consonant palatal: no direm //dejú//
(ieiūnu), //sinyor// (sěniōre) per //senyor//, //ginoll// (genǔcǔlu) per //genoll//... excepte //giner//, //quixal// i //xixanta// (xixantaú, xixantadós...) que generalment i per tradició són pronunciades d’esta manera. Tampoc es permet que la preposició //sense// es pronuncie //sinse//, ni //endevinalla// i totes les formes del verp //endevinar// es pronuncien //endivinalla// i //endivinar//.

h. No s’admet la pronunciació //au// de la //o// inicial: //aufegar// per //ofegar//, //aulorar// per //olorar//, //aubert// per //obert//, fet que s’hauria de tindre en conte en tota la conjugació del verp //obrir// (òbric, òbriga, obria, obrirà, obrí, obriré, obrira, obrint,...).

i. La //i// no deu pronunciar-se com a semiconsonant en paraules com //tendència//, //ciència//,
//preposició//, //Valéncia//, fet que es considera un castellanisme fonètic. Pronunciarem (ten-dèn-ci-a, ci-èn-ci-a...), igualment pronunciarem els seus plurals (ten-dèn-ci-es, ci-èn-ci-es, pre-po-si-ci-ons...).

j. No s’admet la reducció de diftoncs com: //coranta// per //quaranta//, //custió// per //qüestió//, //consevol// per //qualsevol//, //casolitat// per //casualitat//, //conscència// per //consciència//, //ixe, ixa, ixos, ixes// per //eixe, eixa, eixos, eixes//.

k. El pronom //ho// es pot pronunciar //u// i en alguns casos //eu//:

//ho pense// [u] / [ew]\\
//ho he dit// [u]\\
//li ho dic// [u]\\
//conta-li-ho// [u]\\
//pensa-t’ho// [ew]\\
//dis-m’ho// [ew]\\
//ho escolte// [u]
                 
excepte darrere de consonant, com és el cas del gerundi o infinitiu a on es pronuncia sempre //ho//

//fer-ho//\\
//dir-ho//\\
//portar-ho//\\
//dient-ho//\\
//pensant-ho//\\
//duent-ho//

l. No s’admet l’harmonia vocàlica del valencià meridional, per la qual la //e// o //o// obertes
assimilen la //–a// final fent-la passar a //e// o //o// obertes:
//pǫrtǫ// per //porta//, //dǫnǫ// per //dòna//, //tarǫnjǫ// per //taronja//, //sęrrę// per //serra//...

ll. No s’admet la transformació del diftonc //ou//, en //au//, que es produïx en el valencià meridional i en els poblats marítims de la ciutat de Valéncia:
//pou, mou, bou, plou, ou// i no //pau, mau, bau, plau, au//.
                 
m. No s’admet la substitució de //o// per //u// en paraules com: //monocipal// per //municipal//, ni //u// per //o// en paraules com: //Jusep// per //Josep//, //cusir//, per //cosir//, //tussir// per //tossir//, //pual// per //poal//, //cullita// per //collita//, //sufrir// per //sofrir//, //juventut// per //joventut//, //juvenil// per //jovenil//, //Juan//, per //Joan//, //ubrir// per
//obrir//, //sun// per //son// (possessiu), //mun// per //mon// (possessiu).

Tampoc s’admet la conjunció adversativa //poro// per //pero// (plana, mai aguda i per tant en
//o// tancada).

n. Les formes valencianes, clàssiques i etimològiques com ara: //redó// (del llatí vulgar retǔndu),
//fenoll// (fenǔcǔlu), //genoll// (genǔcǔlu), //rastoll// (del llatí vulgar restǔcǔlu) són les estàndarts i mai //rodó, fonoll, jonoll// o //rostoll//.

o. Es produirà una elisió de la //a// per fonètica sintàctica en casos com:

//quin(a) hora//\\
//un(a) atra volta//\\
//mij(a) hora//

Esta elisió, que és obligatòria en la pronunciació, no deu afectar a l’escritura a on la //a//
s’ha de mantindre.

p. S’ha de pronunciar la //i// segregada de la //x// en paraules com les següents i els seus derivats:

//eixemple// i no //exemple//\\
//eixercici// i no //exercici//\\
//eixèrcit// i no //exèrcit//\\
//eixecutar// i no //executar//

q. En els verps acabats en //–iar//, en la primera persona singular del perfecte d’indicatiu, sol fer-se una reducció fonètica en coincidir la //-i-// del radical en la //-i// de la terminació corresponent. Cal pronunciar les dos:

//estudií// i no //estudí//\\
//ensomií// i no //ensomí//\\
//canvií// i no //canví//

r. Només en la pronunciació d’unes combinacions de pronoms dèbils és acceptable l’us d’una
//e// de recolzament, per la dificultat que presenta per al parlant la realisació d’estes
combinacions sense este recolzament i lo generalisat que està este fet. Estos són els casos:

//vos (e) n’aneu//\\
//nos (e) n’anem//\\
//se nos (e) n’ix//

És dir, els pronoms //nos// o //vos// més un verp de moviment que escomence per vocal i que
exigix el pronom //en//. Esta //e// de recolzament no es reflectirà en l’escritura; és un fet
estrictament fonètic.

No són admissibles per contra, combinacions com les següents, pròpies de nivells
vulgars del llenguage:

//vos (e) la done// per //vos la done//\\
//nos (e) la dus// per //nos la dus//

===== II – CONSONANTISME =====

==== 1. Alfabet Consonàntic Valencià ====

|b,  |be o be alta  |
|c,  |ce  |
|ch,  |che o ce hac  |
|ç,  |cedeta o ce trencada  |
|d,  |de  |
|f,  |ef (efe)  |
|g,  |ge  |
|h,  |hac  |
|j,  |jota  |
|k,  |ca  |
|l,  |el (ele)  |
|ll,  |ell (elle) o doble el |
|m,  |em (eme)  |
|n,  |en (ene)  |
|ny,  |eny (enye) o en i grega  |
|p,  |pe  |
|q,  |cu  |
|r,  |er (erre)  |
|rr,  |doble er (doble erre)  |
|s,  |es (esse)  |
|t,  |te  |
|v,  |ve o ve baixa  |
|w,  |ve doble  |
|x,  |eix o xe  |
|y,  |i grega  |
|z,  |zeta  |

Les lletres i dígrafs //f, l, ll, m, n, ny, rr, s//, reben en valencià els noms //ef, el, ell, em, en, eny, er, es//.

Les formes //efa, ela, ella, ema, ena, enya, erra, essa// són les pròpies del català oriental i el resultat de traslladar a l’escritura la neutralisació de la //e// àtona provinent del castellà; segons este criteri haurien d’escriure //Jauma//, //mara// o //Para// en conte de //Jaume//, //mare// o //Pere//.

El nom de les lletres és fonamental en un estàndart oral a l’hora de pronunciar les sigles:

RTVV (er, te, ve, ve)\\
PVN (pe, ve, en)\\
FM (ef, em)\\
SA (es, a)

==== 2. Oclusives ====

=== 2.1. [b] oclusiu, bilabial, sonor ===

a. S’ha de distinguir entre //b// i //v//.

b. Es pronuncia com una //p// davant de consonant sorda i en posició final:
//dissabte, sobte, club...//
                
c. S’ha de pronunciar en els sufixos //abs-, obs-, subs-//:
//abstenen, abstraure, obstaculisar, subscriure...//

d. En el grup // /bl/ //, precedit de vocal, la //b// es realisa fricativa [pǫƀle], sense germinacions ni ensordiments.

e. No s’admet l’emmudiment de la //b// inicial, propi dels registres vulgars, en //buit// i la  conjugació del verp //buidar//.

Direm //buit// i no //uit// o //güit//\\
Direm //buidar// i no //uidar// o //güidar//

Tampoc s’admet l’emmudiment de la //b// en la conjugació del verp //obrir//, pròpia també de registres vulgars.

Direm //obert// i no //auert//\\
Direm //obrir// i no //aurir//

=== 2.2 [p] oclusiu, bilabial, sort ===

a. S’ha de pronunciar quan va en posició final, darrere de nassal i seguida o no de //s//:

//llamp// o //llamps// i no //llam// o //llams//\\
//temps// i no //tems//

b. No s’admet que es pronuncie com a //b// seguida de consonant sonora o vocal:

//cap ací// i no //cab ací//

c. La //-p// es posició final, precedida de vocal i seguida de consonant, sol emmudir-se en una
pronunciació poc cuidada, cosa que haurem d’evitar:

//un glop d’aigua// i no //un glo d’aigua//\\
//cap de suro// i no //ca de suro//\\
//prop d’ací// i no //pro d’ací//

d. No s’ha de pronunciar en els grups triconsonàntics //mpt/mpc//, dels quals la //p// forma part,
pronunciació que resulta afectada i que el valencià simplificà fa temps.

MPT>MMT>MT>NT

//contar// i no //comptar//\\
//exent// i no //exempt//\\
//tentar// i no //temptar//\\
//síntoma// i no //símptoma//\\
//redenció// i no //redempció//

Excepte en paraules molt cultes o llatinismes pertanyents a nivells especialisats de la llengua com: //impromptu// o //metempsícosis//.

e. No s’ha de pronunciar la //p// del grup //ps-// inicial en //psiquiatria// i derivats, //seudònim,
seudomorfisme, sicoanàlisis, sicologia...//

=== 2.3 [k] oclusiu, velar, sort ===

Representat per les grafies //c, q, k,// i els dígrafs //qu// i //–ch//.

a. S’ha de pronunciar en els grups:

CC. //accent// i no //acent//, //acceptar// i no //aceptar//, //accelerar// i no //acelerar//... [ks]\\
CD. //anècdota// i no //anèdota//... [gd]\\
CM. //dracma// i no //drama//... [gm]\\
CN. //icnografia// i no //inografia//... [gn]\\
CS. //facsímil// i no //fassímil//... [ks]\\
CT. //tracte// i no //trate//, //respecte// i no //respete//... [kt]\\
CZ. //eczema// i no //essema//... [gz]

b. S’ha de pronunciar la //c// darrere de //n, l, r//:

//fanc// o //fancs// i no //fan// o //fans//\\
//amarc// o //amarcs// i no //amar// o //amars//\\
//molc// i no //mol//

c. La //–c// en posició final, precedida de vocal o consonant i seguida de consonant, sol emmudir-se en una pronunciació poc cuidada, cosa que s’haurà d’evitar:

//és poc gran// i no és //po gran//\\
//suc de bresquilla// i no //su de bresquilla//\\
//vinc per a vore’t// i no //vin per a vore’t//

=== 2.4. [g] oclusiu, velar, sonor ===

a. S’admet que, per fonètica sintàctica, una //–c// final de paraula es pronuncie com una //g// seguida de vocal o consonant sonora:

//poc alt, fòc viu...//

b. S’ha de pronunciar en els grups consonàntics següents:

GD. //Magdalena, amígdala...//\\
GM. //fragment, magma...//\\
GN. //signe, benigne...//
                 
=== 2.5. [d] oclusiu, dentoalveolar, sonor ===

a. La caiguda de la //-d-// intervocàlica en la terminació //–ada, –ades// és general i característica del valencià, ni s’ha de considerar vulgarisme ni s’ha de pronunciar esta //-d-//, que es manté en l’escritura; //trompada, portada, comprada//, pronunciades sense caiguda de //-d-//, conferix al valencià parlat una afectació que el parlant rebuja.

Alguns vocables d’orige popular o molt popularisats han passat inclús a perdre en l’escritura esta //-d-// intervocàlica, que per supost no s’ha de pronunciar:

//mocadorà, mascletà, cremà, plantà...//

Recordem que, contra l’etimologia i la documentació clàssica, el català o el francés emmudixen la erre final, cosa que en valencià o castellà es considera vulgar. En estos casos l’us generalisat marca la norma.

b. La caiguda de la //-d-// en el sufix //–ador, -adora, -adors//, -adores és prou corrent, pero encara es pronuncia esta en alguns parlars valencians i s’ha de mantindre la seua pronunciació:
//mocador// i no //mocaor//, //llaurador// i no //llauraor//, //treballadora// i no //treballaora//, //creadors// i no //creaors//, //treballadores// i no //treballaores//...
               
c. La caiguda de la //-d-// intervocàlica del valencià meridional no és acceptable:

//roda// i no //roa//\\
//ajuda// i no //ajua//

d. En cas d’aparéixer una //-d-// en posició final es pronunciarà //-t//.

e. En fer els diminutius dels participis acabats en //-at//, la //-t//, en quedar intervocàlica, es
transforma en //-d-//, no obstant s’emmudix, encara que es manté en l’escritura. Esta caiguda de
//-d-//, és general i pròpia de registres orals formals:

//cremaet/a//, i no //cremadet/a//\\
//ofegaet/a//, i no //afegadet/a//\\
//foradaet/a//, i no //foradadet/a//

En cas de substantius com //forat// i participis substantivisats farem:

//foraet//, i no //foradet//\\
//gelaet//, i no //geladet//\\
//tancaet//, i no //tancadet//\\
//trencaet//, i no //trencadet//

f. En fer els superlatius dels participis acabats en //-at//, com en el cas anterior, la //-t//, en quedar intervocàlica, passa a //-d-//, si be la tendència és emmudir-la. Esta caiguda o emmudiment de la //-d-// és pròpia de registres molt informals i s’haurà de pronunciar en els registres informals i
formals:

//gelat//, //geladíssim/a// i no //gelaíssim/a//\\
//cremat//, //cremadíssim/a// i no //cremaíssim/a//\\
//corcat//, //corcadíssim/a// i no //corcaíssim/a//\\
//buscat//, //buscadíssim/a// i no //buscaíssim/a//

=== 2.6. [t] oclusiu, dentoalveolar, sort ===

a. La //t// s’ha de pronunciar darrere de //n, l, r//, en posició final o seguida de //s//:

//interessant// i no //interessan//\\
//molts// i no //mols//\\
//parts// i no //pars//\\
//cantants// i no //cantans//

b. S’ha de pronunciar la //t// dels gerundis seguits de pronoms:

//cantant-la// i no //cantan-la//\\
//dient-ho// i no //dien-ho// o //diemvo//\\
//donant-nos// i no //donan-nos//

c. La //-t// en posició final, precedida de vocal i seguida de consonant, sol emmudir-se en una
pronunciació poc cuidada, cosa que s’ha d’evitar:

//un grapat de llenya// i no //un grapà de llenya//\\
//forat gran// i no //forà gran//\\
//nit fosca// i no //ni fosca//\\
//sèt duros// i no //se duros//

d. S’han de pronunciar en //t// les paraules que provenen de la forma llatina //-ITARE//:

//falsetat// del llatí FALSITATE i no //falsedat//\\
//claritat// del llatí CLARITATE i no //claredat//\\
//soletat// del llatí SOLITATE i no //soledat//\\
excepte //mortaldat// del llatí MORTALITATE.

e. Els grups consonàntics //TM, TN, TL, TLL// s’han simplificat en //M, N, L, LL//, despuix d’un procés com el següent:

PTM > NM > MM > M\\
PTM > TM > MM > M\\
TSM > TM > M

No s’ha de pronunciar ni escriure la //t// d’estos grups. La simplificació es pot documentar ya en
tots els clàssics. Tampoc s’han de pronunciar geminades les consonants a les quals acompanyava:

//semana// i no //setmana// o //semmana//\\
//somoure// i no //sotmoure// o //sommoure//\\
//velar// i no //vetlar// o //veŀlar//\\
//enrollar// i no //enrotllar//\\
//mole// i no //motle//\\
//ralla// i no //ratlla//\\
//billet// i no //bitllet//\\
//bolletí// i no //butlletí//\\
//cona// i no //cotna// o //conna//

excepte en paraules cultes a on sí es pronuncia la //t//:

//etnografia, ètnia// i derivats.

f. El dígraf TZ

Este dígraf es pronuncia en aquelles paraules que tenen etimològicament un grup D’C llatí + //e,
i//, com és el cas dels numerals dotze DUODĚCIM, tretze TREDĚCIM, setze SEDĚCE i també en paraules
àraps com: //atzemble, Atzúvia, atzavara, Atzuara, Atzaneta// i unes atres com //guitza, batzoles,
betzo//. El sufix llatí -IZARE ha donat en valencià //-isar//, en //s// sonora i aixina s’haurà de pronunciar i escriure.

g. No s’admet la pronunciació d’una //-t// no etimológica en paraules com:

//canvi// i no //cànvit//\\
//premi// i no //prèmit//\\
//nervi// i no //nèrvit//\\
//juí// i no //juït//

Tampoc s’admet la pronunciació d’una //-t// final en l’adverbi de temps //quan//, puix esta tendència, encara que ben antiga, a pronunciar //quant// fa que es confonga en l’adverbi de quantitat //quant//, que sí la du. Pensem que //quan// equival al castellà //cuando// i //quant// a //cuanto//:

//quan vaja a ta casa// i no //quant vaja a ta casa//\\
//vine quan vullgues// i no //vine quant vullgues//\\
//¿quàn ha aplegat?// i no //¿quànt ha aplegat?//\\
//parla quan vullgues// i no //parla quant vullgues//

==== 3. Sibilants ====


=== 3.1. [z] alveolar, fricatiu, sonor i [s] alveolar, sibilant, sort ===


a. La //-s-// entre vocals serà sempre sonora i no s’admet una pronunciació sorda en esta posició:

//casa// [káza] i no //cassa//

b. S’admet que la //s// sorda es pronuncie sonora quan va seguida d’un sò sonor vocàlic o consonàntic:

//els dèu, desviure//

c. La grafia //z// sempre representa una alveolar, fricativa, sonora en qualsevol posició:
//zero, onze, recolzar, zeta//

d. El sufix llatí -ITIA, que servix per a formar substantius que designen qualitats abstractes, ha
donat en valencià //ea//, per tant no es pronunciarà mai una //-s-// intercalada:

//bellea, pobrea, malea, naturalea//, i no //bellesa, pobresa, malesa, naturalesa//.

e. Darrere de //-ll-// no és admissible la pronunciació de //-s// final, com si d’una palatal, africada, sorda es tractara, sino com una esse sorda.

No pronunciarem //fillch// sino //fills//\\
No pronunciarem //ballch// sino //balls//

f. Igualment que en el punt anterior, pronunciarem [s], com una alveolar, sibilant, sorda, en
posició final darrere de //-t-//, i no com una palatal, africada, sorda [č].

Direm //prats, molts, ports, vestits// i no //prach, molch, porch, vestich//.

g. El valencià, fidel a l’etimologia i tradició clàssiques, no palatalisa, com fa el català, la
sibilant inicial en paraules com: //simple// (//simplex//), //seixa// (provablement del cèltic //saĭa//), //sifra// (de l’àrap //sifr//), //soliguer// (//soricarĭu//), //ciprés// o //ciprer// (del llatí //Cypressus//). Per tant pronunciarem:

//simple// i no //ximple//\\
//seisa// i no //xeixa//\\
//sifra// i no //xifra//\\
//soliguer// i no //xoliguer// o //xoriguer//\\
//ciprés// i no //xiprer//

==== 4. Labiodentals ====

=== 4.1. [v] labiodental, fricatiu, sonor ===

a. S’ha de diferenciar fonèticament la [v] de la [b]. No s’admet una realisació bilabial de la //v//,
pròpia del dialecte apichat:

//viure, vore//, i no //biure, bore//

=== 4.2. [f] labiodental, fricatiu, sort ===

a. Apareix en totes les posicions (//fum, corfa, baf//) i no presenta cap de problema destacable.

==== 5. Laterals ====

=== 5.1. [l] lateral, líquit, alveolar, sonor ===

a. La ele geminada (ŀl), no es pronuncia ni s’escriu, no existix en la fonètica valenciana,
reduint-se a una //l// simple.

Les formes dialectals //mol·le, espaŀla, veŀlar, ameŀla//, no són autèntiques geminacions
etimològiques sino una pronunciació assimilada de l'antiga //tl// (//motle, espatla, vetlar, ametla//).

b. La ele de les formes arcaiques //altre, altra, altres, nosaltres, vosaltres// no es pronuncia ni
s’escriu. Esta caiguda de la //-l-// és general en valencià i es pot documentar en els nostres
clàssics.

c. La //l// s'ha de pronunciar en una resonància velar mija, entre la //l// castellana i la catalana.

d. La //l-// inicial en valencià tendix a palatalisar-se. Esta és una tendència molt pròpia de la
nostra llengua. Recordem que els nostres clàssics escriuen //libre, ladre, leis// i hui s'escriu i
pronuncia //llibre, lladre, lleis//.

Són acceptables les palatalisacions com: //llògic, lliberal, lliterari, llegislació, llaberint, llacre, llànguit, llectura, llegítim// i derivats excepte aquelles que es grafien en //l-// inicial i que s’arrepleguen en el Diccionari Ortogràfic de la RACV.

e. No s’admet l’emmudiment de la //l// en l’artícul masculí i femení plural, davant de consonant
i inclús davant de vocal en alguns llocs, fet característic en algunes comarques del valencià
meridional:

//les palmeres, les cases, els carrers, els pardalets, els amics, les amigues// i no
//es palmeres, es cases, es carrers, es pardalets, es amics, es amigues//.

=== 5.2. [1] lateral, líquit, palatal, sonor ===

a. La elle s’ha de pronunciar en posició inicial, medial i final com a tal i no com a //y//.

//llenç// i no //yenç//\\
//falla// i no //faya//\\
//cavall// i no //cavay//

b. El substantiu //llenya// i els seus derivats solen prendre, per assimilació, la forma //nyenya//. S’ha de pronunciar:

//llenya// i no //nyenya//\\
//llenyador// i no //nyenyador//\\
//llenyater// i no //nyenyater//\\
//llenyera// i no //nyenyera//\\
//llenyós// i no //nyenyós//

=== 5.3. [y] fricatiu, palatal, sonor ===

a. Existix en valencià un fonema fricatiu, palatal, sonor en paraules com:

//joya, Foyos, Aldaya, epopeya, yayo, Alboraya//

De la mateixa manera s’ha de pronunciar el pronom personal //yo// (en o tancada) i l’adverbi o
conjunció //ya//. Mai es pronunciaran //jo//, //ja// com //joc// o //jardí//.

==== 6. Vibrants ====

=== 6.1. [r] vibrant, alveolar, sonor ===

a. S'ha de pronunciar sempre la //r// etimològica en final de paraula o seguida de consonants:

//valer, patir, carrers, dinars//

Excepte en //diners// i //socors// a on no es pronuncia la //r//, com tampoc es pronuncia en la
paraula //arbre// la primera //r//. En el cas de la paraula //dimarts//, la //r// s'ha de pronunciar, cosa que no es fa mai en la parla coloquial i vulgar.

b. S'ha de pronunciar la //r// dels infinitius seguits de pronom:

//portar-li// i no //porta-li//\\
//dir-li-ho// i no //di-li-ho//\\
//anar-se’n// i no //ana-se’n//

c. S’ha de pronunciar la //r// dels infinitius seguits del pronom neutre //ho//, sense convertir-la en una //v//, com es fa en alguns llocs meridionals:

//penjar-ho// i no //penja-vo//\\
//dir-ho// i no //di-vo//

d. S'admet en el llenguage coloquial la pronunciació sense //r// de la primera sílaba del verp
//perdre//, ‘pedre’ o del verp //deprendre//, ‘dependre’, pero és aconsellable la pronunciació en tota la seua flexió en els nivells superiors del llenguage.

e. No s’admet la pronunciació d'una //r// no etimològica en alguns substantius i infinitius.

//vore// i no //vórer//\\
//conte// i no //cónter//\\
//caure// i no //càurer//\\
//traure// i no //tràurer//\\
//quinqué// i no //quinquer//\\
//creure// i no //créurer//\\
//riure// i no //ríurer//

f. Tampoc s’admet la pronunciació d'una //r// epentètica no etimològica, pròpia del català central, en paraules i els seus derivats com:

//murta// del llatí MYRTA i no //murtra//\\
//cartó// del llatí CHARTA i no //cartró//\\
//orde// del llatí ORDINE i no //ordre//\\
//tesor// del llatí THESAURU i no //tresor//\\
//alfàbega// de l’àrap //al habaqa// i no //alfàbrega//

==== 7. Nassals ====

=== 7.1. [n] nassal, sonor ===

a. La //n// davant de //f// o //v// es pronuncia //m-//: //canvi// ‘camvi’, //enfit// ‘emfit’.

b. El grup MP + consonant es reduïx a N + consonant
//contar// i derivats i no //comptar//

c. Es pronunciaran en //n// les paraules //rellonge, llangosta, estrínjol, llonja, mensage// i derivats, i no //relloge, llagosta, estríjol, lloja, missage / message//.

La forma llonja ya apareix en **l’Espill** del clàssic valencià Jaume Roig (1459).
> //"passant per Lonja / ab una monja"// (2615)

També apareix en el **Liber Elegantiarum** de Joan Esteve (1489).
> //"La longia dels mercaders: Forus negotiationis mercatorum"//

La forma rellonge ya apareix en els nostres clàssics, com en el **Procés de les Olives** (1497).
> //"Hi no desconcerten un punt los relonges"// (1615)

També apareix en les obres de Roïç de Corella.
> //"Ab rellonge de amor sotlicita despertà les altres..."// (330)

La forma mensager apareix, entre unes atres obres, en **l’Espill** de Jaume Roig (1459)
> //“Que el mensager / de la muller”// (11215)

Les formes //llangosta, mangrana, brinsa// i derivats són les generals en tot el valencià i no
poden ser proscrites de l’estàndart oral.

d. S'ha de pronunciar //nervi// i derivats, mai //nyervi//; de la mateixa manera s'ha de pronunciar
//nuc// i derivats i no //nyuc//.

e. No és acceptable en cap de registre l’emmudiment de la //-n-// en el plural de les paraules
acabades en //-e// àtona, puix és etimològica, clàssica i general en valencià:

//hòmens// i no //homes//\\
//jóvens// i no //joves//\\
//térmens// i no //termes//\\
//vèrgens// i no //verges//\\
//ràvens// i no //raves//\\
//òrguens// i no //orgues//\\
//órdens// i no //ordes//\\
//màrgens// i no //marges//

f. S’admeten els plurals analògics //cafens// o //sofans// i els diminutius //cafenet// i //sofanet//.

=== 7.2. [m] nassal, sonor ===

a. Els sufixos //con-, en-, in-// seguits de //m// es transformen en //com-, em-, im-//: //commoure,
emmarcar, immortal...//

b. El grup MN es manté en paraules com //alumne, damnificar, indemnisar//. Este grup s’ha de simplificar en N en formes com:

//condena// i no //condemna//\\
//niàcees// i no //mniàcees//\\
//nemònica// i no //mnemònica//\\
//nemotècnia// i no //mnemotècnia//.

c. Els grups TM i PTM s'han resolt en M i aixina es pronunciaran:

//semana// i no //setmana// o //semmana//\\
//sometre// i no //sotmetre// o //sommetre//.

=== 7.3. [n̬] nassal, palatal ===

a. La paraula //llunt// és el resultat d’una dissimilació de les palatals de //lluny//; este fet és
característic i general en valencià i ha donat derivats com:

//lluntà, lluntanança, lluntania//

La forma estàndart serà //llunt// i derivats.

b. S'admet la forma //nyas// d'imperatiu per //jas// en expressions com ‘¡nyas!’ o ‘¡nyas, coca!’,
pròpies del llenguage coloquial o familiar.

==== 8. Palatals ====

=== 8.1. [č] palatal, africat, sort ===

a. Es grafia //ch//, i //ig// o //g// en posició final, la seua pronunciació ha de ser palatal, africada i sorda.

És el mateix sò de la //c// italiana de //voce// o //ciao// i el de la //ch// castellana de //leche// o //chimenea//.

D'esta manera es pronunciaran per eixemple les següents paraules:

//chiquet, pancha, maig, chincha, flecha, mig//

=== 8.2. [ğ] palatal, africat, sonor ===

a. No s’admet en l'estàndart oral la pronunciació sorda d’este fonema, pronunciació
característica del dialecte apichat.

[mẹğẹ] i no [mẹčẹ] (meche)\\
[mağọr] i no [mačọr] (machor)

b. No s’admet la pronunciació fricativa d’este fonema, ya que en valencià només hi ha un
fonema prepalatal, sonor, africat, no fricatiu.

[viáğẹ] africat, i no [viážẹ] fricatiu

c. Algunes localitats de les comarques valencianes septentrionals solen antepondre una //i// a la
palatal, africada, sonora [ğ] que s’ha d’evitar en registres formals:

direm //viage// i no //viaige//, //major// i no //maijor//, //juge// i no //juige//, //fege// i no //feige//...

==== 9. Prepalatals ====

=== 9.1. [s] prepalatal, fricatiu, sort ===

a. No s’admet en la llengua estàndart l’increment palatal //ei-//:

//Xàtiva// i no //Eixàtiva//\\
//xàrcia// i no //eixàrcia//\\
//Xeraco// i no //Eixeraco//

b. Tampoc s’admet l’elisió de la //i// que sol precedir a la //x//, pròpia d'algunes zones.

//caixa// i no //caxa//\\
//faixa// i no //faxa//\\
//reixa// i no //rexa//

c. S’admet la sonorisació d’este fonema, per fonètica sintàctica, quan va entre sons sonors:
//peix ample, baix de tot...//

d. La grafia //x// representa també els sons [ks] sort com ara: //extra, màxim, tòxic//; i [gz] sonor en la combinació ex+vocal o consonant sonora com ara: //examen, existir, exorbitant, exlibris//.

e. No s’ha de pronunciar [sk] (//s// sorda) l'increment //-xc-// dels verps de la tercera conjugació i algun de la segona com viure:

//partixca, servixca, vixca i no patisca, servisca, visca...//

En estos casos la //x// és prepalatal, fricativa, sorda com en //peix, Xàtiva, caixa//.

f. En alguna zona del valencià septentrional, com la Plana, es produïx una despalatalisació de
la [š] en el grup //-ix-//, fet que es detecta també en els nous parlants que s’incorporen a l’idioma.

S’ha d’evitar esta despalatalisació:

//faixa// i no //faisa//\\
//caixa// i no //caisa//\\
//feix// i no //feis//\\
//peix// i no //peis//\\
//reixa// i no //reisa//

g. El numeral cardinal //xixanta// i derivats presenta, en el valencià general, una palatalisació de
la //s-// llatina (sexagĭnta) pròpia de l'estàndart oral valencià, i no ‘sixanta’ o ‘seixanta’.

Cas a banda és la lletra //h// que en valencià és muda. No obstant, en aquelles paraules
estrangeres que no han segut adaptades al valencià sona aspirada [h]: //holding, handicap, hall,
Hawai//.

Les paraules que sent d’orige estranger han segut adaptades al valencià han perdut esta
aspiració: //hàmster, hoquei//... S'ha de tendir a emmudir esta //h// que introduïx un fonema alié en
la nostra llengua.

===== III - L’ACCENT FONÈTIC =====

Hem d'intentar corregir alguns defectes prou generalisats relacionats en l'accent fonètic.

a. No és correcte el desplaçament de l'accent en la combinació de pronoms dèbils:

//dóna-li-la// i no //dona-lí-la//\\
//pórta-li'l// i no //porta-lí'l//\\
//ménja-te'l// i no //menja-té'l//

b. No és correcte el desplaçament de l’accent per influència del castellà en la conjugació dels
verps del primer grup acabats en -iar. Recordem que la llengua valenciana conserva l'accentuació genuïna en verps com ensomiar, atiar, desbalafiar o estalviar, que no han segut afectats per l'accentuació castellana. Els temps i persones que han patit esta castellanisació són el present d'indicatiu en la 1a, 2a, 3a i 6a persona i el present de subjuntiu també en la 1a, 2a, 3a i 6a persona.

Direm //yo canvíe// i no //yo cánvie//\\
//ell estudía// i no //ell estúdia//\\
És dir //yo canvíe//, //tu canvíes//, //ell canvía//, //ells canvíen//, i no en l'accentuació
castellana //yo cánvie//, //tu cánvies//, //ell cánvia//, //ells cánvien//.

Igualment tots els verps acabats en //-iar//.

c. En valencià alguns cultismes s'han generalisat en un determinat accent per distints motius,
entre ells perque, com a cultismes o tecnicismes, entraren per mig del castellà, anglés o
francés en époques en que estes eren les úniques llengües de la tècnica i la cultura i ara és ben
difícil aixar arrere.

Aixina puix direm:

//reptíl// i no //rèptil//\\
//atmòsfera//* i no //atmosféra//\\
//textíl// i no //tèxtil//\\
//missíl// i no //míssil//\\
//obóe// i no //oboé//\\
//tímpan// i no //timpà//\\
//aerolít//* i no //aeròlit//\\
//monolít// i no //monòlit//\\
//mèdula// i no //medúla//\\
//Atíla// i no //Àtila//\\
//dioptría//* i no //diòptria//\\
//aureòla//* i no //aurèola//\\
//rubeòla// i no //rubèola//\\
//Etiopía//* i no //Etiòpia//\\
//olimpiàda// i no //olimpíada//\\
//Himalàya// i no //Himàlaya//

* Estes formes són les que dona el Diccionari Català-Valencià-Balear.

Els cas de //aureola// està documentat, com a forma plana i no esdrúixola, en l'Espill de Jaume
Roig: //"per semblant escola / doncs l'aureola"//.

No obstant, l'accent d'unes atres paraules no coincidix en el castellà. Aixina direm:

//magnetòfon// i no //magnetofón//\\
//handból// i no //hándbol//\\
//esperít// i no //espérit//.