====== Regles de les Vocals E i O Obertes i Tancades en Valencià ====== Les vocals e i o obertes i tancades en valencià Proposta feta per l’Acadèmic En Voro López i Verdejo i aprovada per la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes. ===== Consideracions prèvies: ===== L’obertura de les vocals en valencià es deu, en la majoria dels casos i com a llengua neollatina que és, a la quantitat de les vocals llatines i a unes atres qüestions etimològiques, pero hui també depén moltes voltes del context fonètic o sons veïns. La //e// i la //o// poden ser obertes només en el cas de ser tòniques, la e i la o àtones no poden ser obertes (excepte //dèsset// i //dèneu//). Ací tractem de fer una regla d’un fenomen que està en evolució i no s’ha consolidat encara, com és l’obertura de vocals, de manera que en cada zona o dialecte es pot trobar en distint punt el procés. L’obertura o tancament de les vocals és un fet fonètic que diferencia al valencià de les atres llengües romàniques veïnes com el castellà, el portugués, el francés, l’italià... i també el singularisa entre les llengües que formen part del seu diasistema occitanorromànic, com l’occità, el català o el mallorquí; per això és molt important marcar una norma o camí a seguir en esta qüestió, de manera que no es modifique la fonètica genuïna valenciana, influïda per la pressió que ve patint des de fa sigles del castellà i des de fa vàries décades del català. S'han de fer tres advertències: a.- Indiquem l’orige o etimologia llatina de les paraules de la següent manera: //lěve//>//lleu// o //prětǐu//>//preu//, és dir, que la forma llatina //lěve// evolucionà en valencià a //lleu//, o la forma llatina //prětǐu// evolucionà a //preu//. b.- La tendència entre les persones més conscienciades o preocupades per la llengua és, davant d’un dubte o vacilació a l’hora de pronunciar una vocal oberta o tancada, obrir la vocal per ultracorrecció; este fet es deu, en molts casos, a un orige castellaparlant d’estes persones. També se sol interpretar que els neologismes, tecnicismes o cultismes s’han d’adaptar al valencià obrint les vocals e i o tòniques que aquells contenen, en un intent de fer-los “més valencians”, quan en realitat han de seguir i generalment seguixen les mateixes regles que les paraules patrimonials. c.- Es detecta una tendència a obrir la //e// i la //o// tòniques de les paraules esdrúixoles, tendència que s’accentua quan es tracta de tecnicismes, cultismes o neologismes (“//plètora, rèmora, ègloga, pècora, dèspota, època, dècada, pròstata, apòstata, holòmetro, acròbata, autòmata, ludòpata, cardiòpata, quilòmetro, cleptòmana...//” quan en valencià són tancades); el parlant natiu no sol dubtar davant de formes patrimonials, no obstant pot fer-ho en utilisar estos neologismes o cultismes, pero per davant de la tendència, en un procés que no està consolidat encara en totes les zones ni entre tots els parlants i que presenta vacilacions, s’han de tindre en conte les regles següents: ===== 1.- Regles de la e tònica tancada. ===== ==== 1.1.- Segons l’etimologia la E tònica tancada prové: ==== 1.1.1- D’una Ē llarga i Ǐ breu del llatí vulgar: //Domǐnicu//>//Doménec//. 1.1.2.- De la fusió del diftonc llatí AI, a on la //e// és el terme mig entre les dos vocals que el formen: //magis//>//mais//>//més//, //magistru//>//maistru//>//mestre//, //habeo//>//haio//>//he//. Este diftonc també es pot formar per metàtesis: //mortariu//>//mortairu//>//morter//, //operariu//>//operairu//>//obrer//. 1.1.3.- De l’unió de la //e// en la //u// formant el diftonc //eu//, quan la //u// procedix d’una labial llatina: //grave//>//greu//, //nive//>//neu//, //lěve//>//lleu//. 1.1.4.- Per transformació d’una A, I, O en sílaba tònica seguida de palatal: //fascia//>//feix//, //apicǔla//>//abella//, //cognoscěre//>//conéixer//. ==== 1.2.- Segons el context fonètic trobem una E tònica tancada: ==== 1.2.1.- Davant d’una consonant labial //m, p, b, f, v//: //rem, fem, llémena, membre, émbol, émfasis, temps, Salem, Jerusalem, Benimuslem, polistémon, cep, época, gepa, pebre, trisépal, febra, ceba, teléfon, radioteléfon, sinalefa, senefa, befa, chefla// (ferramenta)//, acéfal, bicéfal, efe, éfeta, canéfora, éfor, chef, Nicéfor, Assuévar, Esteve, Parasceves, asséver, frévol, agrévol, benévol, malévol, rémora...// Excepte: //Josep, Pep// (pero no //Pepa//)//, eixemple, chèfla// (dialectalment //galta//), que són obertes. 1.2.2.- Davant d’una consonant dental //t, d//: //estret, pedra, fret, pétal, seda, net, lletra, setze, tretze, dieta, set, pétreu, Alginet, ret, caletre, edro, plétora, diedre, quiet, poeta, método...// Excepte: //sèt// (numeral, a on la //e// és oberta per etimologia, del llatí //sěpte//). 1.2.3.- Davant d’una consonant palatal: //feix, peix, Aleix, créixer, mareig, lleig, fege, mege, enveja, correja, llenya, clavell, senya, penya, orella, paella, clavell, cabell, flecha, mecha, epopeya, Pompeya...// 1.2.4.- Davant d’una consonant velar //c// [k], //g// [g]: //sec, plec, pleca, biblioteca, teca, hipoteca, suec, dimecres, egua, cego, negre, telégraf, radiotelégraf, pécora, égloga, década, Sueca...// 1.2.5.- Davant de //r// seguida de labial //m, b, p, v, f//: //ferm, erm, herba, serp, acerp, conserva, serf, esperma, asperm, eritrosperm, hematerm, monosperm, estaferm, diatérman, intérpret, térbol, trébol, cérvol, hipérbole..//. 1.2.6.- Davant de //r// seguida de velar: //alberc, verga, cércol...// Excepte: //pèrgola// i la 1a, 2a i 3a persona singular del present d’indicatiu del verp //perdre//: //perga, pergues, perga//, pero no en la conjugació dels atres verps que acaben en //-ergar// com: //albergar, postergar, envergar, desenvergar...// 1.2.7.- Davant de //-r// final: //darrer, acer, picher, llumener, mer, ferrer, carrer...// 1.2.8.- Davant de //r// quan esta pertany a la sílaba següent i quan no du la //e// una atra consonant darrere, sent final de sílaba: //cera// (ce-ra), //pera// (pe-ra), //héroe, férreu, aéreu, etéreu...// Excepte: //zero, clero.// 1.2.9.- Davant //s, ss, ç, c//: //res, pes, pressa, pésol, peça, peces, esse, avespa, marquesa, princesa, festa, ginesta, cresta, molest, este, oest, est, sesta, gesta, gest, anapest, manifest, indigest, protesta, funest, Ernest, agrest, modest, honest, déspota, éster...// Excepte: //pesta// //bǐběre//, //deure////laběllum//, //terra//>//těrra//, //sèt//>//sěpte//. 2.1.2.- D’una I llatina que s’obri en //e// en desaparéixer els sons posteriors a l’accent: //viride//>//vert//, //virgine//> //verge//. 2.1.3.- D’una E que s’obri en entrar en contacte en una //u// procedent de la vocalisació d’una consonant llatina //-d-, -c-, -ty-//, formant el diftonc decreixent //eu// i sent la Ě breu en llatí vulgar: //pěde//>//peu//, //sěde//>//sèu//, //děce//>//dèu//, //prětǐu//>//preu//. Excepte: //credere//>//creu//, //cruce//>//creu//. 2.1.4.- Els numerals dèsset i dèneu conserven en valencià la doble tonicitat etimològica i mantenen obertes les vocals de les primeres i les segones sílabes. ==== 2.2.- Segons el context fonètic trobem una E oberta: ==== 2.2.1.- Quan la //e// és tònica i va seguida d’una //i// en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia llatina i encara que la sílaba següent escomence per //m, p, b, f, v//: //tesis, tenis, ciència, gremi, elèctric, tècnic, valència// (química), //Suècia, èxit, geni, asèptic, premi, previ, epidèrmic, endèmic, comèdia, dèficit, cèntric, fermi, alèrgia, dèbil, apèndix, molèstia// (pero //molest// en //e// tancada), //centèsim, octogèsim, octaèdric...// Excepte: //iglésia, sénia, Dénia, sépia, séquia, ténia, Valéncia, série, béstia, Xérica, sério, séria//. El diftonc //-ei-// es manté tancat: //llei, rei, virrei, pleit...// 2.2.2.- Quan la //e// és tònica i va seguida d’una //u// en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia i encara que la sílaba següent escomence per //m, p, b, f, v//: //crèdul, èmul, dècuple, rècua, mèdula, perpetu, pèrdua, cèdula, cèlula, espècul, tènue, ingenu, Hèrcules//. 2.2.3.- Quan la //e// és tònica i va seguida de //r// més consonant que no siga labial //m, b, p//: //cert, divers, dispersa, merla, hivern, infern, eterna, fratern, patern, percha, alergen, perdre, perc// (1a persona singular present indicatiu verp //perdre//), //convers, vers, cerç, vèrtola, vèrtebra, Albert, Berto// (hipocorístic d’Albert), //Adalbert, Robert...// Excepte: //alberc//. 2.2.4.- Quan la //e// és tònica i va davant de //rr//: //guerra, serra, Anglaterra, ferro, verro, gerra.// 2.2.5.- Quan la //e// és tònica i va davant de //l//: //mel, pel, tel, tela, mustela, cel, gel, vela, empelt, canela, anhel, Elig, archipèlec, elm, fidel//. També és oberta en els noms propis, encara que per castellanisació la tendència és tancar-la en molts casos: //Manuel, Samuel, Nelo, Manuela, Nela, Estela, Petronela, Pamela, Marcel, Miquel, Quelo, Rafel, Felo, Isabel, Carmel, Raquel, Abel, Daniel, Ezequiel, Gabriel, Imelda, Gisela, Griselda, Ismael, Joel, Marcel, Penèlope, Telm, Zoel, Adelf...// Excepte: //armela/amela/ametla, ele// (lletra), //hotel, coronel, babel, Utiel, célebre, feltre.// 2.2.6.- Quan la //e// és tònica i va seguida dels grups consonàntics //-ct-, -cd-, -pt-//: //objecte, perfecte, correcta, insecte, recte, secta, anècdota, sinècdoque, excepte, inepte, inepta, precepte, recepta, adepte, concepte, provecte, Hèctor, èctasis...// 2.2.7.- Quan la //e// és tònica i va seguida de //x// [ks]: //èxtasis, nexe, text, pretext, sext, context, èxodo, inconex...// 2.2.8.- En la terminació formada per //e// tònica més el grup consonàntic //-ndr-// en adjectius i substantius: //tendre, tendre, gendre, cendra, divendres, escolopendra// (pero no en els verps de la tercera conjugació: //vendre, ofendre, entendre...// a on la //e// tònica és tancada). ===== 3.- Regles de la O tònica tancada. ===== ==== 3.1.- Segons l’etimologia la O tancada prové: ==== 3.1.1.- D’una O llarga llatina: //nepōte//>//nebot//, //pōma//>//poma//, //invidiōsus//>//envejós//, //lěctiōne//>//lliçó//, //sěniōre//>//senyor//, //tōtum//>//tot//, //rōbǒre//>//roure// (arbre), //pyrōpus//>//pirop// (mineral), //vōta//>//boda//, //cōngru//>//congre//, //hyssōpum//>//hisop//, //cōngru//>//congre//. Excepte: //sōle//>//sol//, en //o// oberta, encara que no és etimològica pero és general en valencià i clàssica, o //abdōmen//>//abdomen// i //fenomen//, //prolegomen//... 3.1.2.- D’una Ǔ breu llatina: //iǔvěne//>//jove//, //lǔpu//>//llop//, //pǔlvis//>//pols//, //gǔla//>//gola//, //pǔllu//>//poll//, //cǔpru//>//coure// (metal), //pǔtěu//>//pou//, //iǔgu//>//jou//, //gǔrgu//>//gorc//, //poda//, derivat de //podar//, del llatí //pǔtare//, //fǔrca//>//forca//, //porga//, derivat posverbal de //porgar//, del llatí //pǔrgare//. La pronunciació de //coure// (metal), //pou// i //jou// en //o// oberta no és etimològica ni general en valencià. 3.1.3.- D’una U llatina seguida de grups consonàntics: turris>torre, mundus>món, tussis>tos, muccus>moc, pulsus>pols (glatit), sulcus>solc. ==== 3.2.- Segons el context fonètic trobem una O tònica tancada: ==== 3.2.1.- Quan una paraula és aguda i acaba en //-ó, -or//: //camió, cançó, coentor, dolor, millor, professor, amor...// Excepte: //açò, això, allò, bo, rebò, çò, Melchor, dò// (regal), //resò, sò, to, semitò, tro// (atmosfèric), //retrò, tro// (cadira), //tor, or, cor, cor// (de cant), //tesor, mors/mor// (verp morir), //flor, plor, por// i el seu plural, derivats o composts que conserven la tonicitat en la //o//. 3.2.2.- Quan la //o// tònica va seguida de labial //b, m, p// (esta última sílaba en moltes excepcions): //copa, estopa, tropa, acróbata, discóbol, popa, sopa, cop, cobra// (serp), //glop, heliotrop, hisop, llop, pirop// (mineral), //chop, areópac, omóplat, dropo, guilopo, ópal, crisópal, cleptóman, melóman, biblióman, megalóman, autómata, elastómer, blastómer, termómetro, quilómetro, estómec, gómfosis, ludópata, cardiópata, sobre, nómada, cómodo...// Excepte: //Beniopa, palop, miop, arrop, autostop, garlopa, escalop, òpera, obra, òbol, llòbrec, sobra// (del verp //sobrar//), //sòbres// (coses que sobren), //còbra// (del verp //cobrar//), //dòberman, aixarop, estrop, manyopla, sinople, abdomen, prolegomen, fenomen...// i //nom, prop, home// (a on la //o// oberta és etimològica, ya que prové d ́una //ǒ// breu llatina, //nǒmǐne, prǒpe, hǒmǐne//); també és oberta la //o// tònica de les terminacions cultes //-òpodo, -òpolis, -òpili// i la //o// tònica davant del grup consonàntic //-pt-//: //coleòpter//. ===== 4.- Regles de la O tònica oberta. ===== ==== 4.1.- Segons l’etimologia la O oberta prové: ==== 4.1.1.- D’una O breu llatina: //rǒta//>//roda//, //rǒsa//>//rosa//, //cǒr//>//cor//, //pǒpǔlus//>//poble//, //sǒcru//>//sogre//, //lǒcu//>//lloc//, //prǒpe//>//prop//, //nǒmǐne//>//nom//, //pǒrcu//>//porc//... 4.1.2.- D’una reducció del diftonc llatí AU: //paucu//>//poc//, //causa//>//cosa//, //auru//>//or//, //paupěre//>//pobre//, //gaudǐum//>//goig//, //thesauru//>//tesor//. 4.1.3.- Del contacte d’una //o// tònica en una //u//, formant el diftonc decreixent //ou//, quan la //u// ve de la vocalisació d’una consonant o grup consonàntic llatí: //movere//>//moure//, //novem//>//nou//, //ovus//>//ou//, //bove//>//bou//, //cocere//>//còure// (cuinar). 4.1.4.- D’una O llatina que s’obri per compensació en desaparéixer sons posteriors a l’accent: //solutus//>//solt//. ==== 4.2.- Segons el context fonètic trobem una O tònica oberta ==== 4.2.1.- Quan la //o// tònica va seguida d’una //i// en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia llatina o vaja seguida de labial //b, p, m//: //oli, dimoni, Antoni, obvi, òbit, òbila, còpia, història, oci, òptim, llògic, glòria, còmic, còdic, prosòdia, odi, fòbia, aerofòbia, agorafòbia, octodòntit...// Excepte: //nóvio, nóvia.// 4.2.2.- Quan la //o// tònica va seguida d’una //u// o un diftonc //eu// en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia o vaja seguida de labial //b, p, m//: //lòbul, mòdul, glòbul, Aristòbul, monòcul, còpula, còmput, cònjuge, incòlume, idòneu, corpòreu, incorpòreu, arbòreu, estentòreu, cotiledòneu, erròneu, petròleu.// 4.2.3.- En el diftonc decreixent //ou// la //o// és oberta, en molts casos en independència de l’etimologia llatina: //bou, nou, renou, espermatozou, protozou, prou, moure, incloure, còure// (cuinar), //commoure, ploure, promoure, ròure// (rosegar), //somoure, mou, inclous, cou, commouen, plou...// Excepte: //sou// (verp ser) i //pou, jou, tou, roure// (arbre), //coure// (metal) que, a pesar de la vacilació que es detecta des de l'época clàssica, l’obertura no és general en valencià i són tancades per etimologia //puteu, iugu, tofu, robore, cupru.// 4.2.4.- Quan la //o// tònica va seguida d’una consonant no labial //b, p, m//: //taronja, teòlec, odontoide, hipòdrom, agrònom, horòscop, teòsof, homòton, Benimodo, moda, bor, clor, flor, sol, aeròfon, micròfon, aeròfop, Monòver, Moncofa, fisòfor, oda, odre, esòfec, antropòfec, dolmen, amorf, Benijòfar, gallofa, estrofa, carchofa, Cristòfol, Tòfol// (hipocorístic de Cristòfol), //Tono, idiòtrof, alogen, alucinògena, gònada, solfa, atmòsfera, monòton, tòtem, pròcer, apòstol, pròrroga, orfe, moro, pròsper, Carlota, Crisòstom, Diògenes, Hermione, Isolda, Nofre, Onofre, Ot, Rodolf...// Excepte en els casos citats en el punt 3.2.2.\\ També són excepcions //próstata, mónada, apóstata, demora, coca, cóncau, cóncava, Córdova, bicóncau, cónclau, ona, mona, góndola, pólvora, gorga, pandorga, abrótan, hipopótam, bota, sota, soda, coda...// i les terminacions cultes //-ÓCRATA, -ÓLATRA, -ÓGRAF, -ÓFAN, -ÓFAC// (esta darrera terminació culta sol prendre la forma //-òfec// en valencià, seguint la tendència patrimonial marcada per paraules com, //nàufrec, archipèlec...//) 4.2.5.- Quan la //o// tònica va seguida dels grups consonàntics //-ct-, -pt-//: //docte, docta, autòcton, còctel, òctuple, heteròpter, helicòpter, himenòpter, dioptra, coleòpter...// 4.2.6.- En les terminacions o sufixos //-ol, -ola, -ot, -ota//: //Puçol, juliol, dol, espanyol, ababol, bunyol, cresol, fesol, sequiol, consol, andola, aureola, camisola, escola, corriola, fillola, Riola, Carola, Ermengol, Fabiola, Ferriol, Oriol, grandot, ninot, cabota, carota, bellota...// Excepte: //gola, farigola, hola, bola, carambola, cola, chabola, brot, rebrot// i els casos en que són en //o// tancada per etimologia: //bot// (recipient)//mort//, o d’una reducció del diftonc llatí //au//, //auru//>//or//; este context fonètic és tan freqüent que s’ha convertit en tendència per lo que els estrangerismes s’adapten o pronuncien en //o// oberta com //Ford// (llinage), //lord// (senyor)... i algunes paraules que per etimologia són en //o// tancada passen a ser generalment obertes com //cort//, del llatí vulgar //cōrte//. No obstant, la //o// tònica és tancada, encara que vaja seguida de //-r// o //-rt//, quan prové d’una //ō// llarga llatina, //mora// (fruit), del llatí vulgar //mōra// o //roure// (arbre), del llatí //rōbǒre//, també és tancada quan prové d’una //ǔ// breu llatina, //fǔrca//>//forca//, //tǔrdu//>//tort// (pardal), //sǔrdu//>//sort// (que no sent), o d’una //u// llatina seguida de grups consonàntics, //turris//>//torre//, //mundu//>//món//, //tussis//>//tos//, //muccus//>//moc//, //pulsus//>//pols// (el del cor), //sulcus//>//solc//.