L'ACCENT

L'accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L'accent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes s'accentuen gràficament; l'accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes s'accentuen gràficament. El valencià té sèt vocals: a, e,( e) , i, o, (o), u. La a es considera sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s'accentuaran gràficament: tècnica, perla, tònica, porta .

1.- S'accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u , en vocal tònica més s (- as, -es, -is, -os, -us ), i les acabades en -en : tornà, escàs, vingué, perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, arròs, ningú, tramús ; pero no les acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc . per no ser tònica l'última vocal. Com tampoc Llombay , Alcoy, etc.

2.- S'accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en l'última sílaba un diftonc seguit o no de -s : cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc..

3.- Totes les paraules esdrúixoles s'accentuen gràficament: música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.

4.- En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les...

5.- Les paraules agudes acabades en -ment seguixen la regla general d'accentuació gràfica: monument, depriment, ajuntament, document ; medicament , no obstant, els adverbis en ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l'adjectiu del qual deriven: contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament.

6 -Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren una sola paraula a efectes d'accentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo.

ACCENTUACIÓ DIACRÍTICA

La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l'us mesurat d'una accentuació que, per la seua funció, es diu diacrítica.

1.- Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s'accentuaran els de major tonicitat: M'agrada el més de maig, mes no el que més . Te vol donar un té que té guardat. Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.

2.- Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal tònica oberta/tancada), s'accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta: El forment no està molt ben mòlt . No sòlc fer mai un solc dret. Lo que aquella dòna li dona no és bo.

3.- Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d'igual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per l'accent, sino pel context, i seguixen la normativa general. Ell vol que el vol del colom siga més ràpit. El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol. Li roba la poca roba que té. Els ràpits d'este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.
Interrogatius i exclamatius

S'accentuen els interrogatius i exclamatius que tenen homógrafs homòfons no interrogatius ni exclamatius: qué, quàn, cóm, quí, quànt: ¿Que quàn vindré? No sé cóm dir-ho, com tampoc sé qué dir. Lo que sí sé és de quàntes coses i de quí depén. ¡Quin embolic!

LA DIÉRESIS

La diéresis (¨) té per funció senyalar la pronunciació de la u en grups silàbics a on no es sol pronunciar, o be senyalar en determinats casos el hiat o inexistència de diftonc.

1.- En els casos de coincidència de diéresis i accent sobre una mateixa vocal tònica, les regles d'accentuació gràfica tenen preferència sobre la diéresis: país, veí, agraíem ; pero països, veïns, agraïx .

2.- S'escriu diéresis damunt de la u quan esta es pronuncia en les sílabes qüe, qüi, güe, güi: qüestions, llengües, aqüífer, ambigüitat.

3.- Porten diéresis la u i la i darrere d'una vocal quan no formen diftonc ni porten accent gràfic segons les regles generals: peüc, raïm, ablaürat, agraïa, roïns, raïmet, veïnat, gratuït, succeït, malaït, traïdor, agraïment, continuïtat, substituïx, sobreïx, constituïxen, fortuïta, reduïda, reduïdes .

S'exceptuen d'esta regla l'infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps que acaben en - air, -eir, -oir, -uir; també la i , u darrere dels prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, co-, contra-, extra-, gastro-, intra-, macro-, micro-, neo-, poli-, quasi-, radio-, re-, ultra-, etc. , i la i dels sufixos -isme, -ismes, -iste, -ista, -istes, -ible, - ibles: aduir, agraint, reunió, contraindicació, egoisme, esgoiste, increible.