| Lletra | Nom | Eixemple |
|---|---|---|
| a | a | aigua |
| b | be o be alta | barca |
| c | ce | cendra, casa |
| ç | cedeta o ce trencada | llançar |
| ch | che o ce hac | chica |
| d | de | dacsa |
| e | e | era, tendre |
| f | ef (efe) | figuera |
| g | ge | gàbia, giner |
| h | hac | herba |
| i | i | idea |
| j | jota | jornada |
| k | ka | kantià |
| l | el (ele) | lux |
| ll | ell (elle) o doble el | llanda |
| m | em (eme) | mare |
| n | en (ene) | navaixa |
| ny | eny (enye) o en i grega | nyespla |
| o | o | òpera, sopa |
| p | pe | pedra |
| q | cu | quatre, queda |
| r | er (erre) | cara |
| rr | doble er (doble erre) | carro |
| s | es (esse) | Senyera, posa |
| ss | doble es (doble esse) | passar |
| t | te | terme |
| u | u | una |
| v | ve o ve baixa | vell |
| w | ve doble | water |
| x | eix o xe | bruixa, examen |
| y | i grega | yo |
| z | zeta | zero, dotze |
(vore C, 2.2., 2.3. i 2.4.)
No té cap de sò.
És un signe ortogràfic (‘) que es posa en unir certes paraules, elidint una vocal. Les paraules que poden presentar la forma apostrofada són:
L’accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L’accent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes s’accentuen gràficament; l’accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes s’accentuen gràficament. El valencià té set vocals: a, e,(ę), i, o, (ǫ), u. La a es considera sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s’accentuaran gràficament: tècnica, perla, tònica, porta.
La diéresis (¨) té per funció senyalar la pronunciació de la u en grups silàbics a on no es sol pronunciar, o be senyalar en determinats casos el hiat o inexistència de diftonc.
La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, es diu diacrítica.
| En accent diacrític | Sense accent diacrític |
|---|---|
| bè (belit; pujar o dur al bè) | be (possessió o adverbi) |
| bès (belits) | bes (acció de besar) |
| chèc i chècs (document mercantil) | chec i checs (de la República Checa) |
| chòp i chòps (soroll; chopat) | chop i chops (arbre) |
| còbra i còbres (verp cobrar: còbra açò, còbres molt) | cobra i cobres (serp) |
| cóm (interrogatiu i exclamatiu: ¿cóm és?, cóm dir-ho) | com (comparatiu: és com tu) |
| còla i còles (verp colar) | cola i coles (pegament) |
| còure (verp) | coure (metal) |
| dèu (10) | deu (deïtat; verp deure: ell deu diners) |
| dò (gràcia, be) | do (nota musical) |
| dòna i dònes (substantiu: la dòna, les dònes) | dona i dones (verp donar) |
| és (verp ser: ell és ric) | es (pronom: es parla rus) |
| fòc i fòcs (combustió) | foc i focs (de llum elèctrica) |
| fòn (verp fondre: es fòn el formage) | fon (verp ser: fon un gran acte; post d’un barril circular) |
| fòra (en l’exterior) | fora (verp ser: si ell fora ric) |
| gèl, gèls (aigua solidificada) | gel, gels (estat gelatinós; sabó gelatinós) |
| gòlf (deport) | golf (geogràfic) |
| mà (substantiu: la mà dreta; aigua en llenguage infantil) | ma (possessiu: ma casa) |
| més (adverbi comparatiu; partició de l’any; verp metre) | mes (pero, conjunció adversativa; possessiu: mes germanes) |
| mèu i mèus (crit del gat) | meu i meus (possessiu: és meu) |
| mòc (verp moure: yo mòc) | moc (mucositat) |
| mòle (peça cóncava) | mole (cosa gran) |
| mòlt, mòlta, mòlts i mòltes (verp moldre: café mòlt, dacsa mòlta) | molt, molta, molts i moltes (quantitat) |
| món (substantiu) | mon (possessiu: mon pare) |
| mòra i mòres (musulmana) | mora i mores (verp morar; fruit) |
| mòs (de mossegar) | mos (possessiu: mos pares) |
| nós (pronom fort: nós, el rei) | nos (pronom dèbil: anem-nos-en) |
| ón (interrogatiu) | on (enunciatiu) |
| pèl i pèls (cabell) | pel i pels (contracció per+el, per+els) |
| perqué (substantivat: el perqué) | perque (causal, final) |
| pòl (alquitrà, asfalt) | pol (extrem) |
| quàn (interrogatiu i exclamatiu: ¿quàn ve?) | quan (adverbi) |
| quànt (interrogatiu i exclamatiu: ¿quànt val?, ¡quànt ha fet!) | quant (enunciatiu) |
| qué (interrogatiu o exclamatiu: ¿qué vols?, ¿per qué?, ¿per a qué?,¡qué bo!) | que (relatiu, conjunció) |
| quí (interrogatiu i exclamatiu: ¿quí ve?. Sé de quí depén) | qui (enunciatiu) |
| rés (acció de resar) | res (pronom) |
| ròure (verp) | roure (arbre) |
| sà (en bona salut) | sa (possessiu: sa casa) |
| sabèu (de Saba) | sabeu (verp saber) |
| sé (verp saber) | se (pronom: se sent) |
| sés (intestí) | ses (possessiu: ses cases) |
| sèt i sèts (7) | set i sets (ganes de beure; set de tenis) |
| sèu i sèus (lloc social) | seu i seus (possessiu: el seu amic) |
| sí (afirmació; sinada; pronom: cap a sí) | si (condició: si vols vaig; nota musical) |
| sò (sonoritat) | so (contracció de senyor) |
| sòbres (verp sobrar; lo que sobra) | sobres (de carta) |
| sòc (calcer) | soc (verp ser: yo soc; mercat) |
| sòlc ( verp soldre: yo sòlc berenar) | solc (substantiu: cavalló) |
| sòn (ganes de dormir) i són (verp ser: ells són) | son (possessiu: son germà) |
| sòrt i sòrts (bona fortuna) | sort i sorts (que no sent) |
| sòu (salari) | sou (verp ser: sou bons) |
| té (verp tindre; infusió) | te (pronom: te la done) |
| tés (infusions) | tes (possessiu: tes germanes) |
| tòs (verp tondre; part del coll) i tós (de tossir) | tos (possessiu) |
| tòrt i tòrts (torçut; sense un ull; injúria, agravi) | tort i torts (pardal) |
| vós (pronom fort: vós, el rei) | vos (pronom dèbil: vos ho dic) |
| cap (pronom; preposició; substantiu: part del cos) |
| cas (substantiu: part oposta a la fulla en l’aixada; substantiu: succés) |
| cau (verp caure; substantiu: amagatall) |
| cor (substantiu: víscera; substantiu: grup coral) |
| creu (verp creure; substantiu: la creu cristiana) |
| en (títul de cortesia: En Jaume; preposició de lloc: en ma casa; preposició de companyia: estic en tu) |
| fa (verp fer; substantiu: nota musical) |
| fem (verp fer; substantiu: desperdicis) |
| fera (verp fer; substantiu: animal) |
| feu (verp fer; substantiu: feudalisme) |
| net (substantiu: fill d’un fill; adjectiu: sense brutícia) |
| nou (9; adjectiu; anou) |
| pot i pots (verp poder: ell pot fer-ho, tu pots fer-ho; substantiu: un pot de mel, dos pots de mel) |
| ràpit i ràpits (substantiu: corrent d’aigua; adjectiu: uns trens ràpits) |
| roba (verp robar: ell roba molt; substantiu: peces de vestir) |
| sobra (verp sobrar; substantiu: lo que sobra) |
| sol (verp soldre: ell sol vindre; substantiu: el pis o paviment; astre; adjectiu: sense companyia) |
| veu (verp vore; substantiu: sò vocal) |
| viu (verp vore; substantiu: aresta; adjectiu: que té vida) |
| vol (verp voler: ell vol dinar; substantiu: acte de volar) |
S’accentuen els interrogatius i exclamatius que tenen homógrafs homòfons no interrogatius ni exclamatius: qué, quàn, cóm, quí, quànt, ón: ¿Que quàn vindré? sé cóm dir-ho, com tampoc sé qué dir. Lo que sí sé és de quàntes coses i de quí depén. ¡Quin embolic! ¿A ón anem a parar?
El guió és el signe ortogràfic (-) que es coloca entre dos o més elements d’una paraula per a distinguir-los.
Usarem el guió:
Els signes ortogràfics d’entrada en l’interrogació i l’admiració no han de suprimir-se per imitar ortografies estrangeres que a soles usen el signe final. Tal supressió du, en la majoria dels casos, a la confusió sobre a ón comença l’interrogació o l’admiració.
El signe de principi s’ha de colocar a on comença la pregunta o el sentit admiratiu, encara que allí no comence el periodo.
La pràctica d’estos criteris ortogràfics dona claritat a l’escritura i ajuda en la llectura a la correcta entonació de la frase, que, d’una atra forma, podria arribar tart. Ademés de ser d’us generalisat en els escrits valencians des de fa molt de temps.