Necessitem que colabores: >> Fes-te patró << >> Donació <<

Onomatopeyes, exclamacions i interjeccions valencianes

L’onomatopeya és una paraula que es forma per imitació de sons naturals o fenòmens visuals i cada llengua percep i reproduïx estos sons o fenòmens d’una manera peculiar. Les onomatopeyes no tenen un orige etimològic en una atra forma llingüística sino en un sò com ara el maular d’un gat o l’esclafit d’una traca, de fet les paraules “maular” o “traca” procedixen de les onomatopeyes “mau” (el maulit del gat) i “tracatrac” (sò que fa una traca). Algunes onomatopeyes han passat a ser substantius, adjectius o han donat orige, com hem vist adés, a un verp, unes atres han passat a ser exclamacions o interjeccions, és dir, paraules que es diuen en força i expressen un sentiment d’alegria, pena, sorpresa… La percepció que cada comunitat llingüística té dels sons o els fenòmens i la fonètica peculiar de cada una fa que a l’hora de reproduir-los donen lloc a onomatopeyes distintes en cada idioma. Quant més separades estan dos llengües, sobretot a nivell fonètic, més diferents seran les onomatopeyes de cada una d’elles. S’ha de tindre en conte que hi ha sons que no es poden articular o que resulta més fàcil recrear-los en una llengua que en una atra per la seua peculiar fonètica. El llistat d’onomatopeyes no està tancat i el parlant va incorporant-ne de noves segons la llengua evoluciona.

Com la fonètica valenciana té les seues pròpies característiques, dins del conjunt de les llengües romàniques i dins del seu diasistema, ací oferim algunes de les onomatopeyes més usuals per al seu coneiximent i us correcte, ya que pel seu caràcter expressiu i popular o coloquial solen ser oblidades per la llengua normativa estàndart, o lo que és pijor, substituïdes per formes alienes castellanes, catalanes i últimament també angleses.

Incloem exclamacions i interjeccions que no tenen un orige onomatopèyic pero que són característiques valencianes. Tingam present que una paraula pot actuar com a exclamació o interjecció en una llengua pero no en una atra. En castellà existix l’interjecció “coño” i en català “cony” pero esta paraula no existix en valencià ni el seu equivalent “figa” s’utilisa com a interjecció, en el seu lloc solem dir “collons”, “collins”, “collinses”, “collona”…

Pulseu damunt per a anar a la definició del diccionari.