Ortografia de la X

Grafia i sò

La prepalatal fricativa sorda –la transcripció fonètica de la qual és [š]– es representa ortogràficament per mig de la grafia X/x:
peix, Xeresa, nàixer, cuixot, oix, xaloc.

Normalment va precedit de la vocal palatal i, i es dona una forta tendència a realisar eixe increment palatal. Aixina, inclús podem apreciar la palatalisació en un increment en la forma ei davant de la x- inicial de paraula, sobretot quan es tracta de noms de localitats (encara que no sempre, com Xixona):
Xeraco/Eixeraco
Xàtiva/Eixàtiva
xàrcia/eixàrcia

Est increment no és acceptable en nivells formals de la llengua.

En molts casos la grafia x per ad este sò fricatiu de que estem parlant [š] correspon a la j castellana; pero no sempre és aixina, per lo que no nos podem fiar d’esta referència a la llengua castellana.

valencià castellà valencià castellà
caixa caja créixer crecer

pero

valencià castellà valencià castellà
baixar bajar feix haz
coixí cojín peix pez
bruixa bruja aixina así

Com també succeïx en uns atres sons ([p], [t], [k], etc.), quan la fricativa [š] apareix entre uns atres sons sonors tendix a sonorisar-se ell també (fonèticament [ž]), sobretot si va en posició final de pa­raula i la que li seguix escomença per vocal:

valencià castellà
peix ample [pẹ́i̭ž ámple]
baix de tot [bái̭ž de tọ́t]

Pero la seua ortografia no es modifica per estos casos de fonètica sintàctica. Per açò, a pesar d’estos casos, la grafia x és sempre la mateixa.

Esta grafia x representa també als sons [ks] (sort) i [gz] (sonor) que, com podem vore, són la pronunciació d’una gutural velar i una sibilant juntes (pero en el primer cas són sordes i en el segon són sonores):
lèxic, examen, xenofòbia, oxamida, extra, exorbitant.

Escritura de X en sò de [š]

S’escriu X en sò de [š]

a) En posició inicial de paraula, sobretot en noms de poblacions:
Xeresa, Xàbia, Xeraco, Xaló, Xixona, Xàtiva.

b) En interior de paraula, darrere dels diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui:
caixa, deixar, coixí, bruixa, eixamplar, arruixar.

c) En interior de paraula, generalment darrere de la vocal i: quixal, pixum.

d) En els increments incoatius de verps de la tercera conjugació. Est increment (-ix-) apareix en els presents d’indicatiu i subjuntiu i també en l’imperatiu:
oferixes, patixc, servixques, exigixca, ferixen, substituïx.

e) En final de paraula:
calaix, dibuix, fleix, baix, fluix, creix.

Escritura de X en sò de [ks]

S’escriu X en sò de [ks]

a) En posició inicial de paraula, en els prefixos xeno-, xilo-, etc.:
xenofòbia, xilòfon, xenòfil, xeroftàlmia, xilòfec, xilogràfic.

b) Entre vocals:
proximitat, reflexionar, existir, oxidació, sexual, praxis.

c) Davant de consonant sorda:
text, excelent, exquisit, excavació.

d) En posició final absoluta de paraula: sufix, anex, Fèlix, índex.

e) En les paraules escomençades pel prefix ex- procedent de la preposició llatina de les mateixes característiques gràfiques (ex):
excloure, explorar, extremar, experiència, extraure.

Escritura de X en sò de [gs]

S’escriu X en so de [gs]

En el prefix ex- quan va seguit de vocal, haig o una consonant so­nora:
exacte, examinar, exhortació, exlibris.

Este cas no és més que la sonorisació –per anar entre sons sonors– de l’anterior [ks] vist adés. Pero esta regla no és molt exacta, ya que les mateixes paraules no nos sonen estranyes si la x la pronunciem [ks], és únicament una qüestió de posició del sò dins de la paraula.