EL PARE FULLANA, CATEDRÀTIC I ACADÈMIC

JOSÉ F. BALLESTER-OLMOS Y ANGUÍS

Discurs llegit el dia 3 de març, dia de la llengua valenciana, per l’acadèmic J.F Ballester-Olmos y Anguís en la Llonja de Valéncia sobre Lluís Fullana, commemorant el centenari de la Càtedra de Llengua Valenciana en l’Universitat de Valéncia.

Real Acadèmia de Cultura valenciana

  • Illm. Sr. Vicedecà de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
  • Digníssimes autoritats
  • Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la R.A.C.V.
  • Ilms. Sres i Srs. Acadèmics.
  • Sr. Vicepresident de Lo Rat Penat
  • Sr. President de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana
  • Associacions i entitats culturals i socials valencianistes que nos acompanyeu.
  • Ilm. Sr. Lloctinent General de l’Insigne Capítul de Cavallers del Centenar de la Ploma
  • Patronat de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
  • Sr. President de l’Associació Cultural Amics de la Real Acadèmia.
  • Valencians:

¡Vergonya cavallers, vergonya!

Eixe fon el crit que tronà en El Puig fa setcents huitanta anys. Un crit que va conjurar el perill de derrota que amenaçava a les tropes d’En Jaime I. Un crit que esclata en el relat del fer l’atac àrap que va sofrir la guarnició, no molt numerosa, que el monarca havia deixat en el castell d’ El Puig.

En el seu escrit el rei arreplega la reculada de les seues tropes en la primera fase de la batalla. Despuix de la primera envestida sarraïna les tropes cristianes hagueren de retrocedir, en dos ocasions, pero un dels seus capitans, provablement Guillem d’Aguiló, va conjurar els temors dels seus soldats als crits de ¡Vergonya cavallers, vergonya! ¡Santa Maria, Santa Maria!, lo que donà ànim i alé a les tropes del Rei, que reaccionaren i es reorganisaren per a canviar el destí d’aquella important batalla que obrí les portes per a la conquista de la ciutat de Valéncia. Senyores y senyors: est acte commemora el I Centenari d’un fet gloriós per a Valéncia. En esta vesprada fem memòria de la creació en Valéncia d’una càtedra universitària de Llengua Valenciana i donem solemne homenage al Pare Lluís Fullana, el seu regent.

Un servidor agraïx de tot cor a la Secció de Llengua de la RACV el gran honor que ha fet ad est avorrit professor en encarregar-li este discurs en el que he de ser lleal a l’història i als meus principis i, com sempre, yo preferixc molestar en la veritat que afalagar en la mentira (Lucio Anneo Séneca). Sí, sí, perque l’història d’eixa càtedra de Llengua Valenciana i l’història del silló de la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola foren glòries efímeres. Abdós varen ser mostres vives de l’atmòsfera de desllealtat i d’engany, de l’embroll de bones paraules i de falses promeses de les quals ha segut objecte la cultura valenciana des de fa més de cent anys i que ha tengut la seua penúltima mostra en la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la seua consagració estatutària.

La creació de la càtedra de Llengua Valenciana en la nostra Universitat fon una curta victòria de la filologia valenciana. Curta i que s’acabà al mateix temps que escomençava l’història de malvolença, animositat i oposició hostil de l’Universitat de Valéncia front al valencianisme genuí, i la derivació de l’Estudi General cap al catalanisme que hui bull en les seues aules i en els seus departaments.

I, erudits amics, l’ànima se m’ompli de corage i indignació al dir-vos que el nomenament d’Acadèmic per al Pare Fullana fon una mera concessió de l’Acadèmia Espanyola que escomençà i es va extinguir en el propi fra Lluís. I dic que fon una mera concessió de l’Acadèmia Espanyola perque en la documentació que formalisà el fet esta institució acadèmica donava unes quotes de representació mínimes al valencià front al català, en considerar a la nostra llengua una part de la catalana, i aixina ho dien els estatuts de l’Acadèmia que assignava un silló sense lletra al P. Fullana. Un silló sense lletra, senyores i cavallers, lo qual fea que el Pare Fullana no anara a figurar, com no figura, en les relacions històriques d’acadèmics de la Llengua.

¿Qui fon el Pare Fullana?

Lluís Fullana i Mira naixqué en Benimarfull, “u dels poblats de la Vall de Travadell, en el comtat de Cocentaina”, el 5 de giner de 1871 i morí en Madrit als 77 anys d’edat.

En 1890, en dèneu anys, ingressà en l’Ordre dels Flares Menors Franciscans, en el convent d’Ontinyent i poc més avant fon traslladat al convent de Cocentaina per a iniciar els estudis de Filosofia. En Ontinyent i Benigànim estudià els cursos de Teologia i en 1876 va rebre l’ordenació sacerdotal.

Podem resumir la vida religiosa de fra Lluís Fullana dient que vixqué entregat al treball de la regla dels fills de Sant Francesc i que el principal ministeri que eixercí fon el de l’ensenyança. Ell mateix escriu, en l’introducció al segon curs de la seua Gramatica Llatina, que ha estat més de quaranta anys dedicat a ensenyar. Efectivament, en la seua activitat docent podem destacar dos camps: el colege “La Concepció” d’Ontinyent, a on fon professor de francés i l’Universitat Lliterària de Valéncia. En Ontinyent ensenya francés, principalment, i en l’Universitat de Valéncia, valencià.

En les reflexions que un servidor de vostés farà a continuació entorn a l’ingent i meritíssima llabor investigadora, docent, sistematisadora i divulgativa del Pare Fullana en favor de la genuïna llengua valenciana, queda definida la gran dimensió de l’obra llingüística d’este gran home de les lletres valencianes. Pero, senyores i senyors, és de destacar que tot este treball fon desenrollat per fra Lluís en els moments que li deixaven lliure les seues obligacions com a franciscà.

En 1906 havia segut nomenat vicari provincial de Valéncia i, en 1907, Ministre Provincial de la seua Orde. Tingam present, per a jujar degudament la magnitut d’est home, unes atres circumstàncies adicionals que recolzen lo dit: una d’elles és que a la seua eficaç gestió es deu que l’arquebisbat de Valéncia cedira a l’Orde Franciscana l’iglésia de Sant Llorenç, front a l’actual sèu dels Corts Valencianes i aixina el Pare Lluís Fullana unix a la seua eixecutòria franciscana l’haver segut fundador del convent de Sant Llorenç i superior de la seua comunitat, triant-lo els franciscans Ministre Provincial de Valéncia, per quatre voltes.

Junt al ministeri sacerdotal -arribant a ser el confessor personal de la Regina Na Maria Cristina, conseller del Princip de Saboya en el seu viage a París i conseller del cardenal Aguirre en el Congrés Eucarístic de Madrit- l’atre ministeri principal del Pare Fullana, junt al de l’investigació històrica i filològica, fon el de l’ensenyança.

El Pare Fullana, ademés de franciscà de vida eixemplar, fon un historiador solvent i un referent indiscutible de la filologia valenciana.

El seu interés per les llengües romàniques fonmolt primerenc. Sent un monyicot anava al convent de Cocentaina, a on hi havia un grup de religiosos especialistes en llatí que preparaven als chiquets que volien ingressar en el colege seràfic de Benissa, per a ser flarets. Allí va rebre la seua primera gramàtica llatina de mà dels franciscans.

Com havem dit, fra Lluís fon destinat al convent de Benissa i d’allí passà al colege de la Concepció d’Ontinyent. En abdós coleges eixercí com a professor de francés, lo que li va permetre una major dedicació a la filologia i a la llingüística. Sabia el llatí a la perfecció i parlava i escrivia valencià, castellà, francés, anglés, italià i grec. A este respecte serà curiós, al mateix temps que ilustratiu per a molts de vostés, saber que en octubre de 1940, en motiu de la visita a Espanya del Gran Visir del Protectorat Espanyol de Marroc, el Pare Lluís Fullana i Mira actuà d’intèrpret requerit pel Ministeri d’Assunts Exteriors, pels seus coneiximents dels dialectes del Rif.

Com a intelectual, el Pare Fullana fon el puntal del renaiximent valencianiste i les seues ensenyances i les seues teories sobre la llengua valenciana arribaren a formar escola. Colaborà intensament en Teodoro Llorente, fundador del diari Las Provincias, i en uns atres ilustres pensadors de l’época com Ramón Menéndez Pidal, José María Pemán i Gregorio Marañón. Gran erudit en llengües romàniques, el Pare Fullana té una extensa obra, a on abunden les gramàtiques, els vocabularis, els estudis etimològics, ortogràfics i morfològics, i inclús històrics i genealògics1.

En 1907 publicà la seua “Morfología del verbo en la lengua valenciana” i ademés volgué deixar clares les influències del català sobre el valencià per a que no hi haguera dubtes de que no eren lo mateix, per a això escrigué “Característiques catalanes a Valéncia”, en 1907.

La relació de Fullana en Lo Rat Penat fon àmplia i fructífera. En els Jocs Florals de 1909 se li premià el treball “Estudi sobre Filologia Valenciana”, que es publicà en 1912.

En aquells dies regnava en Valéncia un gran desgavell i una enorme confusió en lo que a l’ortografia es referix, lo que va dur a que s’aplegara a una consciència general de la necessitat d’unes normes d’unificació ortogràfica.

En 1914 en els locals de Lo Rat Penat es conseguí el primer acort social sobre la normativa valenciana. Una volta votades les solucions als distints dilemes ortogràfics, Lo Rat Penat mamprengué l’iniciativa i encarregà al Pare Fullana la difícil missió de la compilació de les normes i de redactar un “Proyecte de Normes Ortografiques” que, una volta preparades, foren aprovades per consens en vàries assamblees públiques i es publicaren en el Diario de Valencia.

Posteriorment –gràcies a l’impuls del Centre de Cultura Valenciana i del seu primer director, Teodoro Llorente Falcó, desenrollà una gramàtica que voria la llum en 1915.

Despuix de l’estela de lexicògrafs i gramàtics com Carles Ros, Escrig, Llombart, Martí Gadea i Nebot, Fullana fon el primer en usar criteris científics segons les tendències de la llingüística internacional i era la persona més preparada i en millor coneiximent de la sincronia i diacronia del nostre idioma.

És ilustratiu recordar que en el seu text fra Lluís diu clarament que –i cite textualment- “per a la redacció d’estes Normes Ortogràfiques, prescindim en absolut de la catalana, aprovades pel Institut d’Estudis Catalans, segons el desig d’esta societat –es referix a Lo Rat Penat-, desig que era també el nostre, per a que les nostres “Normes” foren genuinamente valencianes, i d’acort en la doctrina de l’escola evolucionista”.

Preocupat per establir un valencià acadèmic, el Pare Fullana publicà Ullada general sobre la morfologia valenciana en 1915, i en eixe mateix any va aparéixer la seua “Gramàtica elemental de la llengua valenciana”. Encarregat al Pare Fullana, en 1921 es publicà el seu Vocabulari ortogràfic, contenint quarantacincmil paraules valencianes. I en 1926, els seus Temes pràctics per l’ensenyança de la llengua valenciana.

Fon membre actiu de Lo Rat Penat, de l’Institut d’Estudis Valencianistes, de la Acadèmia Valencianista del Centre Mercantil Acadèmic i del Centre de Cultura Valenciana, que més tart seria Real Acadèmia de Cultura Valenciana, i va tindre destacada participació en la creació de la seua Secció de Llengua i Lliteratura.

De la seua activitat ratpenatiste i de Director de Número del Centre de Cultura valenciana hi ha molts fets significatius. Me referiré a u d’ells: Ya d’antic venia l’idea de fer un Vocabulari Valencià. La primera crida d’atenció havia segut del Baró d’Alcahalí, sent President de Lo Rat Penat, i més tart, esta proposta havia segut plantejada per Teodoro Llorente Falcó en el Centre de Cultura Valenciana, i acollida favorablement.

En 1915 el Centre de Cultura Valenciana encarregà al Pare Fullana l’elaboració d’una Gramatica Elemental de la Llengua Valenciana, que fon redactada per ad esta entitat per fra Lluís seguint els acorts normatius aprovats per Lo Rat Penat i ya plantejats en el Proyecte de Normes Ortográfiques. En juny de 1916 en una sessió oficial del Centre de Cultura Valenciana reunit baix la presidència de José Martínez Aloy es prengué l’acort de creació d’una càtedra de Llengua Valenciana que estaria retribuïda en els modests recursos de que podia dispondre aquella institució acadèmica. Se proponia com a regent al Pare Fullana i es solicitaria al Rector de l’Universitat que es concedira local per a la dita càtedra.

A tal objecte, seguidament, el Centre de Cultura Valenciana dirigí escrits al Rector de l´Universitat, que en aquells anys era Rafael Pastor González, i al Ministre d´Instrucció Publica de Madrit, i també feu gestions en l´Ajuntament de Valéncia per a que es creara la volguda càtedra de Llengua Valenciana en l´Universitat de Valéncia. No n’hi havia dubte de que el Pare Fullana era l´home més indicat per a regentar-la.

Durant l’any següent el rector Pastor facilità decididament l’implantació de la càtedra, i en el seu escrit de 19 de decembre de 1917 al Director-Decà del Centre de Cultura Valenciana li parla de les gestions fetes:

Tengo el honor de poner a disposición del Centro que V.E. tan merecida y dignamente dirige, el aula n.º 7 de esta Universidad, con el fin de que, realizando los deseos expuestos por V.E. en la instancia presentada el día 20 de noviembre último en este Rectorado, desempeñe el R.P. Fullana la Cátedra de Lengua Valenciana, a la hora que tenga a bien señalar el Decano de la Facultad de Filosofía y Letras”.

El Pare Fullana quedà sumament agraït al Rector per la seua bona disposició i, aixina, li ho reconegué en dedicar-li la primera edició del seu Vocabulari Ortogràfic en les següents frases “La ciutat de valencia, ab tot lo seu Realme, vos deu etèrn agraïment per haver acullit, ab tot lo vostre entusiame de verdadervalenciá, l’intent i els desijos que loa Centre de Cultura Valeniana va tindre en la creació d’una Cátedra de Llengua Valenciana en l’Universitat Literaria, de la que sou digníssim Rector, aprovant i confirmant la proposta de l’eleccio de mon humil persona per a regentar dita Cátedra”.

Encara que pareix que les primeres classes de la nova càtedra s’iniciaren en el local del Centre de Cultura Valenciana, el 27de giner de 1918 es celebrà l´acte inaugural d´esta càtedra d´Idioma Valencià i les classes escomençaren oficialment eixe mateix dia, en l’aula nº 7 de la Facultat de Filosofia i Lletres.

L’almanaque de Las Provincias2 donà raó de la presa de possessió de la càtedra:

El día 27 (enero 1918), se verificó en nuestra Universidad Literaria la apertura de la càtedra de lengua valenciana, a cargo del reverendo Padre Luis Fullana, creada por el Centro de Cultura Valenciana. El ilustre filólogo acudió a la Universidad acompañado por una comisión del Centro de Cultura Valenciana y, hechas las presentaciones de rúbrica, el Padre Fullana dio su primera lección en el aula número 7, asistiendo a esta primera clase el señor rector, con gran número de catedráticos y alumnos”.

En la contestació que escrigué el Director del Centre de Cultura Valenciana al Rector de l´Universitat en l´acte d´inauguració del Curs 1919-1920 li digué:

El Centro de Cultura Valenciana experimenta viva satisfacción asociándose al solemne acto inaugural del Curso del Instituto de Idiomas, ya que con ello se celebra la consolidación de una obra de cultura, nacida al calor y bajo el patronato de nuestra Universidad. Y su satisfacción es tanto más intensa cuando que desde el primer momento el Instituto de Idiomas incluyó en el cuadro de sus cátedras la de Lengua Valenciana, creada por este Centro, identificándose de este modo con las aspiraciones del pueblo valenciano y de sus clases más cultas, que sienten como uno de sus más legítimos orgullos el contar entre sus tesoros la posesión de una lengua propia, enaltecida por eximios escritores”.

Les clases s’impartien puntualment tots els dimarts i els divendres en l’aula 3 del vell edifici del carrer de La Nau. L’entrada era lliure perque formaven part dels cursos que es dien d’extensió universitària, oberts a tot lo món.

Els cursos de la Càtedra duraren a soles dèu anys, i foren suprimits d’un colp en 1928 per la Dictadura del general Primo de Ribera, qui vea en ells un perillós acicat de separatisme o independentisme, encara que les lliçons de fra Lluís no podien ser més inòcues. De fet no es coneix en cap de text del Pare Fullana cap d’afirmació atrevida i extremista. En efecte, la prohibició primorriverista fon excessiva i arribà a censurar que els valencians se posaren en peu i es decobriren per a sentir l’Himne Regional. Aixina mateix, el directori militar impedí que s’alçara un monument simbòlic a la Regió, exigint que eixe monument es dedicara a La Provincia.

Des de la fundació de la Càtedra de Llengua Valenciana fins que la suprimira el Govern de la Dictadura, el Pare Fullana representava l´autèntica gramàtica popular, era un gràmatic docent i no un filòlec en ambicions ni ensuperbides posicions doctrinals, sino l´home eixit del camp, que parlava un valencià correctíssim i ensenyava la gramàtica a base de la pròpia llengua i del llatí.

Un fet molt eloqüent nos demostra la competència del magisteri del Pare Fullana: al restablir-se les classes de valencià en l´Universitat de Valéncia, l´any 1929, se pensà de nou en fra Lluís Fullana per a regentar dita càtedra, encara que no aplegà a ocupar-la.

Vejam per qué. Finalisada la Dictadura (28-2-1930) el Centre de Cultura Valenciana demanà el restabliment de la càtedra i dos mesos més tart (3-4-1930) la junta de govern de l’Universitat havia acordat donar conformitat a la petició. Pero, passà el curs següent (1930-1931) i, arribat el final del curs, encara que la Junta de Govern de l’Universitat havia acordat donar conformitat a la petició de restabliment de la càtedra, el tema estava pendent de resolució. Esomençà el nou curs 1931-32 i, ya proclamada la República, l’Universitat reorganisà el seu Institut d’Idiomes, un orgue en l’estructura del qual estava inclosa la càtedra de Llengua Valenciana. El nou director s’est Institut, Luis Gonzalvo, nomenat per la junta de govern, es manifestà contrari (21-X-1931) a la reinstauració de la càtedra de valencià, regentada pel Pare Fullana.

La postura d’este personage s’expressa clarament en l’exposició que dirigix al rector el 3 de decembre de 1931. En primer lloc Gonzalvo senyalava manipuladorament que “eixa ensenyança ha figurat fins ara en est Institut en una situació ambigua” i contínua afirmant que “era amparada per l’Universitat i explicada en una de les seues aules, pero instituïda i tècnicament regida per una entitat cultural aliena a l’Universitat; el professor encarregat d’ella no va ser designat per l’Universitat, ni percebia un haver fix com els demés professors de l’Institut, per ser gratuïta la matrícula d’eixa assignatura.

Eixe fluix argumentari de naturalea administrativa no es basava en un atre criteri que el de la política de normalisació llingüística que estava quallant en l’Universitat. Els paràgrafs que seguixen en l’informe del director de l’Institut revelen la clau del refús de la continuïtat de la Càtedra de Llengua Valenciana. Diu Gonzalvo: “La ciencia del lenguaje valenciano no está hecha y la Universidad no puede enseñar lo que no existe”.

L’Universitat d’esta manera i en la seua Junta de Govern de decembre de 1931 anulava la càtedra, es deslligava del Centre de Cultura Valenciana i plantejava una nova formulació del valencià en la creació d’un orgue propi que estudiara la llengua valenciana, lo que donà lloc al naiximent d’un Seminari de Filologia valenciana que dirigiria Manuel Sanchis Guarner, les implicacions catalanistes del qual no vaig a descobrir ara a vostés.

Ni la reobertura de la càtedra ni la rehabilitació de les classes se conseguiren, encara que fon una petició constant a l’Universitat a lo llarc de tota l’etapa republicana.

Passem ara a la segona part de la meua intervenció:

Acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola.

El 26 de novembre de 1926, per Real Decret se manà ampliar fins a quarantadós el número dels membres numeraris de la Real Acadèmia de la Llengua Espanyola, huit dels quals deurien haver-se distinguit notablement en el coneiximent o cultiu de les llengües espanyoles distintes de la castellana, i es distribuirien d’esta manera: dos per a l’idioma català, u per al valencià, u per al mallorquí, dos per al gallec i dos per al vasc.

Pero, senyores i senyors, no nos enganyem en una llectura somera d’aquell decret orige d’estes noves places d’Acadèmics. Si el llegim be i en la seua totalitat, vorem que lo que resa el seu artícul tercer és: “Se crean en la Real Acadèmia Española tres secciones, denominadas: de la lengua catalana y sus variedades valenciana y mallorquina; de la lengua gallega y de la lengua vascuence”. La criatura ya portava el mal dins de sí, i se li quedà per a sempre i fins ara, perque des d’aquell 1930 en els successius anuaris de la RAE figuren també les denominacions de “llengua catalana i les seues varietats valenciana i mallorquina”.

Per a ocupar el silló corresponent a l’idioma valencià tres acadèmics de grandíssim prestigi: José Martínez Ruiz, (Azorín), l’arabiste Julián Ribera, i Francisco Rodríguez Marín, propongueren al Pare Lluís Fullana, proposta que fon molt ben acollida en la junta ordinària de la Real Academia Española del dia 10 de març de 1927, en la que foren elegits els nous acadèmics, conforme al citat Real Decret, quedant elegit el Pare Fullana com a representant de la Llengua Valenciana.

La presa oficial de possessió es celebrà l’ 11 de novembre de l’any següent, 1928. El Boletín de la Real Academia Española, de decembre de 1928, en “Acuerdos y noticias”, deixà constància de l´acte:

Recepción del padre fra Luis Fullana, académico electo de la Sección Valenciana. Se verificó con toda solemnidad el 11 de noviembre, presidiendo la junta el excelentísimo señor Ministro de Instrucción Pública, acompañado del Director de la Acadèmia, del Secretario y del Censor de la misma”.

El Pare Fullana, com a acadèmic electe, fon acompanyat en la seua entrada solemne en el saló i, concedida la paraula pel Ministre, escomençà la llectura del seu erudit discurs sobre “Evolución del verbo en la lengua valenciana”.

Entre les afirmacions que expressà el Pare Fullana en aquell solemne acte acadèmic hi ha algunes frases contundents que es referien a l’existència independent del valencià com a llengua.

La crònica de l’acte parla de la gran atenció en que fon escoltat el parlament del nou acadèmic pel públic que omplia el saló i de la gran ovació que va rebre.

Com és preceptiu, en nom de l’Acadèmia i abans de l’imposició de la medalla d’Acadèmic donà la benvenguda al Pare Fullana l’Acadèmic de Número valencià José Alemany Bolufer, qui, en primer lloc, feu el degut elogi dels treballs llingüístics publicats pel Pare Fullana, i insistí sobre la confusió que existia sobre una suposta identitat entre els idiomes català i valencià, i aludia –atenció, ya en 1928- a la voluntat d’absorció del segon pel primer.

Alemany, davant de tots els acadèmics de la Llengua Espanyola fon taxatiu en algunes de les seues frases quan se referí a “la ambición de muchos catalanes y también de algunos valencianos de querer llamar lengua catalana al lenguaje valenciano” i considerava tal cosa una “pretensión sin sentido y muy fuera de razón”.

Fins a llavors Fullana parlava del valencià com a “llengua espanyola distinta de la castellana”, pero és en eixe discurs quan proclama la naturalea del valencià com a idioma.

Observen l’actualitat de les reflexions que ya fa cent anys fea el Pare Fullana. Dia: “Que residixquen en Catalunya valencians catalanisats, se comprén i fins se’ls pot dispensar; pero que els hi haja, en la mateixa ciutat de Valencia, Pareix estrany i es tambe incomprensible i si estos son catalanisats i catalanisants, al mateix temps, es cosa que ni se pot ni se deu de tolerar.

Entre unes atres entitats culturals de Valéncia, Lo Rat Penat celebrà una solemne velada, l´any 1929, en homenage al Pare Fullana, com a digne representant de la llengua valenciana en la Real Academia Española.

Les coses no varen quedar aixina. Dos anys despuix, el 22 de maig de 1930, fon derogat aquell real decret de 1926 que establia sillons d’Acadèmic per a les llengües espanyoles distintes de la castellana. No obstant, els huit Acadèmics elegits per a eixes places, entre ells el Pare Fullana, conservarien la seua condició mentres vixqueren, pero, com no ocuparen places designades en lletres, el Pare Fullana ni els atres acadèmics de les llengües no castellanes no figuren en el llistat històric d’acadèmics.

Una volta establit en Madrit, l´any 1934, el Pare Fullana passà les seues vesprades en la Real Acadèmia, dedicat als deures que l´impon la seua condició d´acadèmic i relacionat en les primeres figures de l´intelectualitat espanyola.

Poc abans s’havien destapat intencions amagades. El 23 de març de 1930, un nou acadèmic de nom Antonio Rubió Lluch pronunciava en la Real Acadèmia un discurs el títul del qual no deixa lloc a dubtes: “Del nombre y de la unidad literaria de la lengua catalana”.

Eixes tesis escomençaren a impregnar la Real Academia Española. Era un primer pas per a l’assimilació del valencià dins del català, i d’això més avant seguiria la confusió identitària entre valencià i català promoguda pel fusterianisme en 1962.

Fullana posà en guàrdia a Teodoro Llorente Falcó i en el centre de Cultura Valenciana es raonà sobre la necessitat de crear una Acadèmia de la Llengua Valenciana, és dir, una Acadèmia com totes les demés, hereues del lliberalisme i de l’Ilustració, sense ingerència directa del poder polític de tanda, -no volien crear un Consell Llingüístic en un immereixcut nom d’Acadèmia com el que creà el Sr. Zaplana d’acort en el Sr. Pla, xixantacinc anys despuix.

Fullana alerta del perill d’una Acadèmia catalano-valencià-balear. Escolten lo que escrivia profèticamente Fra Lluís explicant lo que hui succeïx entre els murs de Sant Miguel dels Reis: “Trobe grans dificultats per a una colaboració ab els gramàtics catalans. Son massa assimilistes. Si es creara una nova Acadèmia, com propòssa Jordi de Fenollar, seria catalana en el sentit estricte de la paraula. Si n’hi havia trenta places, vint serien catalanes, cinc valencianes i cinc mallorquines. Nosatres seriem considerats com a provincians.

Hui la Real Academia Española considera el valencià una variant del català i en estos moments, si observen la pàgina web de la RAE, voran en consternació que Lluís Fullana Mira fon acadèmic de la “secció catalana” de dita acadèmia, quan, com havem citat, en el propi Bolletín de la Real Academia Española, de decembre de 1928, en la secció de “Acuerdos y noticias” se deixa constància de l’acte de presa de possessió del Pare Fullana com a “acadèmic electe de la Secció Valenciana”.

Convé traure ací les significatives declaracions realisades per Fullana en els anys 1918 i 1919, fa ara un sigle, en les que va defendre en contundència l’independència de l’idioma valencià respecte del català i en la mateixa llínea d’unes atres fetes per diferents valencianistes de la mateixa época.

En efecte, en 1918 uns artículs del Pare Fullana titulats “Per la llengua valenciana”, i publicats en el Diario de Valencia, sostenen taxativamente que “el valencià no es una derivacio del catala sino una llengua que es forma, creix i evoluciona al mateix temps que el catalá”. Dos anys abans, en 1916, Fullana escrivia que “la llengua té vida pròpia independent, lliteratura pròpia i pot formar la seua història d’evolució morfològica on s’emancipa de la seua mare. El dialecte no pot tindre vida independent, ni molt manco lliteratura pròpia; per lo tant, riure-vos d’aquells que sostenen que el valencià és un pur dialecte; eixos no han llegit els nostres clàssics dels sigles XIV, XV, XV, i XVII”. Per tant, veem que en els seus artículs i discursos el franciscà deixà en evidència la manipulació i falsetat dels catalanistes.

En l’any 1932, en Castelló s’aplega a un acort ortogràfic conegut com “Les normes de Castelló”, o “Normes del 32”, encara que es tracta d’un document provisional i en realitat solament parla d’unes simples bases que, per la seua curta extensió, se mostren totalment insuficients per a regular l’ortografia de la Llengua Valenciana.

En el preàmbul d’eixes mateixes bases se reconeix que, segurament, són imperfectes i que a les “noves generacions”, correspondrà perfeccionar-les i millorar-les.

Els promotors de les ‘Bases d’Ortografia Valenciana’ –que aplicaven l’ortografia catalana al valencià– conseguiren recaptar la firma del conciliador Fullana com a simbòlic primer signatari d’un document que fora base per a unes normes ortogràfiques. Prova de lo dit i acreditació de que aquelles bases normatives eren una còpia de les normes catalanes és el text en que Manuel Sanchis Guarner, un dels firmants de les “Normes de Castelló”. Reconeix –vejau l’Enciclopèdia de la Regió Valenciana- que, “es varen acceptar unes normes ortogràfiques que són una adaptació de les de l’Institut d’Estudis Catalans”.

Les Normes de Castelló que firmà el Pare Fullana en 1932, les firmà, sí, pero ans de la firma tingué la precaució de deixar per escrit: “Atés lo caracter provisional que tenen les bases anteriors no tenim inconvenient en firmarles. Pare Lluís Fullana Mira”.

Dos paraules clares que els científics obliden: “provisional” i “Bases”. És dir, no eren definitives, ni eren “normes”. El Pare Fullana no les va seguir mai i, un any despuix, en 1933, quan va advertir de que eixes “Normes del 32” o “de Castelló” es tractava d’un montage del nacionalisme catalaniste, fra Lluís reedità les seues normes d’ortografia valenciana que discrepaven i diferien ostensiblement de les de Castelló, i deixaven constància de les verdaderes conviccions –genuïna i científicament valencianes, del franciscà.

Senyores i senyors:

Ha passat un sigle des d’aquells dies i són cent anys d’una cultura valenciana enganyada, sitiada i cercada, i en cavalls de Troya en les nostres places i en les nostres institucions.

Despuix de lo que havem dit i escoltat ¿Hem de donar la raó als que se lamenten de que tot està perdut i que s’han d’entregar armes i bagages als contraris? El Pare Fullana ajudà a alçar-la i és hora de que algú alce la Senyera, i, en la contundència de la raó i el patriotisme en el cor, desperte les ànimes adormides dels valencians. No ha segut bo el camí menys mal. No ha segut bo el camí triat, i la prova està en les dos generacions i mija de chiquets que han segut formats en un valencià malversat i en una geografia i una història eixides dels tubos d’ensaig d’inventors de mits.

Com diu Ausias March, haurem de desplegar véles i vents i haurem de fer humils prechs al vent que en son bufar nos siga profitós i que tots -Mestral, Ponent, Xaloc, Llevant, Grech i Migjorn-, tots els vents i totes les forces purament valencianes, mos tindran que ajudar a arribar.

El futur valencià dependrà de nosatres, de la nostra força i de la nostra cohesió, necessàries per a prendre decisions transcendentals. Dependrà dels esforços que entre nosatres pugam fer per a recórrer eixos “camins dubtosos” i tornem als camins dels que parla March, uns camins que estan sembrats de vents i tormentes, en este cas d’interessos, pero sobretot d’interessats que oferixen obstàculs al nostre proyecte valencià. Està molt clar que des de fòra i des de dins s´ha adulterat el nostre nom i se vol sometre el de la nostra llengua. Al final arribem a la conclusió de que lo que es tracta és que, ser valencià no siga més que un trànsit, un canvi penós, encara que necessari per a fer-nos dessaparéixer com a poble en entitat, cultura, història pròpia, i passar a ser una província d´un proyecte alié a la nostra forma de ser i de voler.

Bons amics, potser que aquell capità cristià de la batalla d’ El Puig nos cridaria hui aquella sonora consigna que hui ha de sonar ací.; ¡Vergonya, cavallers, Vergonya!

Moltes gràcies

1)

1907. Morfologia del verp en la Llengua Valenciana.
1908. Ullada general a la Morfologia Valenciana.
1909. Estudi sobre Filologia Valenciana.
1914. Normes ortogràfiques.
1915. Gramàtica elemental de la Llengua Valenciana.
1915. La Palatalisació Valenciana.
1915. Diferencies Fòniques, Gràfiques u Ortogràfiques, Lèxiques, Morfològiques i Sintàctiques entre el Valencià i el Català.
1916. Diferencies dialectals en la Llengua Valenciana.
1918. Gramàtica elemental de la Llengua Valenciana. (2ª edició).
1921. Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà.
1922. Compendi de la Gramàtica Valenciana.
1925. Evolució Fonogràfica de la Llengua Valenciana.
1926. Temes pràctics per a l’ensenyança de la Llengua Valenciana.
1928. Evolució del verp en la Llengua Valenciana.
1932. Ortografia Valenciana.
1933. Ortografia Valenciana. (2ª edició).